Avui a La Moncloa Pedro Sánchez rebrà el president de la Generalitat. Aquesta és una trobada del tot esperada i desitjada. No només per a tot allò que els dos presidents han de parlar, sinó perquè Catalunya sortirà de l’aïllament que està immersa des de fa deu anys. D’ençà que Artur Mas va avançar unes eleccions, després de la gran manifestació de l’Onze de setembre de 2012, el país ha acumulat un munt de desenganys, acusacions i mentides. Algun dia caldrà estudiar el mal que ha fet a Catalunya aquell personatge que la CUP va enviar a la paperera de la història. Amb ell s’encetà un recorregut que ha significat una dècada totalment perduda.
Però ara la situació ha canviat. Per primera vegada ERC ocupa la presidència de la Generalitat i de moment s’ha mostrat disposada a parlar amb el govern central. I aquesta ja és una bona notícia. I més quan molts dels seguidors de Puigdemont són d’aquells que pensen que com més malament anem, millor. Avui es pot entendre fàcilment el perquè d’algunes posicions com les del noi d’Amer que no compartí mai la moció de censura que jubilà de la política Mariano Rajoy.
No cal oblidar que tots els aldarulls viscuts a casa nostra, des de la proclamació unilateral de la independència, el referèndum si se’n pot dir així, la repressió policial o l’aplicació del 155 foren en temps del PP a la Moncloa.
L’arribada del PSOE, encara que alguns no ho vulguin veure, ha significat un canvi important. Els presos s’han servit de l’indult de Pedro Sánchez per tal de sortir de la presó. Tres anys i mig han estat molt llargs i durs, però la sentència fou de tretze anys, acusats de sedició i malversació. El president espanyol se l’ha jugada i la dreta ja ha encetat una campanya en què demana eleccions, atès que en aquests moments totes les enquestes donen una victòria a la possible coalició de PP i Vox.
Els dos presidents esgrimeixen uns discursos distants, però la política és l’art de resoldre problemes i no crear-los. Sánchez i Aragonès han de fer esforços per tal de conviure amb diferències. L’independentisme no desapareixerà de Catalunya i l’estat mai no permetrà perdre una part del seu territori.
La unilateralitat és impossible i l’article de Junqueras ho deixava ben clar. El gran problema és que a Catalunya les dues forces secessionistes es marquen molt d’aprop. La taula de diàleg pot ser el lloc de trobada d’un nou temps. Malgrat tot, JxCat representa un gran perill en aquest sentit. No articulen una formació política, sinó que són una colla de hooligans d’en Puigdemont que es barallen contínuament per veure qui la diu més grossa o sinó només cal seguir les declaracions de Borràs, Canadell o del comunista Jordi Sánchez que no se sap ben bé a què juga i a quina ideologia representa.
Pere Aragonès té la possibilitat d’encetar un temps nou. Malauradament Catalunya ha perdut pistonada a l’estat i a Europa. Ha renunciat a ser present a les institucions, aïllant-se completament. Ara és el moment de canviar el rumb i jugar les cartes sense por. Si hi ha una bona sintonia entre ell i Pedro Sánchez i es restableix la confiança serà el moment de demanar el retorn de les empreses, de solucionar el tema fiscal i de desenvolupar programes conjunts. Cal per tant actuar amb intel·ligència i no deixar-se portar per influències del passat. Hi ha determinats interessos a favor que el tren descarrili, però són molts els ciutadans que esperen que les relacions es normalitzin sense que ningú no hagi de renunciar a res. Contràriament, si es juga a lesionar els interessos mutus, el PP resta a l’espera per tal de recollir els fruits del fracàs. I els conservadors han estat incapaços de presentar un projecte per a Catalunya. Fins i tot l’expresident Aznar ha sortit amb la dalla tot criticant les associacions empresarials i la Conferència Episcopal perquè es mostraren a favor dels indults. I ja se sap Casado ha de fer cas als seus tutors.
