La corbata vermella és la corbata del poder», afirma Mark Woodman, un analista de tendències que estudia els colors a Maryland, Estats Units. També ha dit que «hi ha quelcom al color vermell que recorda la força i la passió». Segons un estudi publicat a la revista Science per Ravi Mehta, investigador del College of Business d’Illinois, el vermell és, al costat del blau, «un dels dos colors dominants al món dels negocis, les altes finances i la política». Però no sabem si són aquests els veritables motius pels quals en Joan Plana i Sagué va voler compartir color de corbata amb el mateix Donald Trump el dia de la seva presa de possessió com a nou alcalde de Roses, dissabte passat. El que està clar és que «les corbates vermelles dels polítics d’esquerra, han anat canviant a poc a poc per les més discretes de color blau marí, mentre que els polítics de dreta ara utilitzen les de color vermell perquè aporten caràcter i energia als seus rostres», segons la dissenyadora Ana Locking a La Razón.

Davant l’erràtica trajectòria del seu partit (ERC), és impossible saber quin serà el rumb polític que en Joan Plana voldrà impregnar als dos anys de mandat que li queden. Segons digué dissabte, les seves prioritats més immediates passen «pel Parc Natural de Cap de Creus i el sector de la pesca, que es troba en un moment complicat», dos «problemes» que sens dubte no podrà resoldre cap alcalde de Roses tot sol. També ha dit que per a ell, l’alcaldia «és un repte que va més enllà de la part de l’obra de Govern concreta, hem de fer de Roses un projecte engrescador i obert, un símbol del qual tots ens sentim part i que motivi a tothom a donar el millor de si mateix per poder créixer». I aquesta frase és tan «políticament correcte» que la podria haver pronunciat qualsevol càrrec electe del món, per justificar inoperància. No tinc dubte que en Joan arriba a l’alcaldia gràcies a la veritable passió que sent per la política, però m’amoïna que també representa el típic polític «de carrera» que sap que qui arriba més amunt és qui menys molesta. Des de ben petit, ha escalat els seus cims gaudint d’una xarxa de seguretat que en primer lloc li han proporcionat els seus pares, uns excel·lents i exemplars emprenedors rosincs que sempre han premiat la seva constància i empenta. I en segon lloc ell mateix, ja que ha superat tota la seva formació amb qualificacions excel·lents que li han donat uns coneixements teòrics molt ben fonamentats.

Ara bé, el que li manca és pràctica. Una vegada vaig dir d’ell que, tot i essent fill de carnissers (una de les professions més nobles del món!), deu pensar que les botifarres creixen als arbres, perquè desconeix «el preu» del diner. Mai ha hagut de lluitar «de veritat» per sobreviure. I això el distingeix fonamentalment d’en Donald Trump, tot i compartint amb ell el color de corbata en la seva «estrena». Aquell, volia dirigir els Estats Units com una empresa i em fa por que en Joan vulgui capitanejar Roses com un institut.