Reconec i em sap molt de greu haver sigut una persona descuidada amb els tresors arquitectònics de les comarques gironines. El que tenim a prop no ho valorem, l’aforisme d’Heràclit d’Efes on diu que la malaltia ens fa adonar del que significa gaudir de la bona salut perduda és ben cert, també evoquem persones, quan ja no hi són, i reconeixem que eren cabdals en la nostra vida i no vam saber agrair-los tot el que els devíem, el que generosament ens havia donat.
He viatjat pel món, he recorregut Egipte, Grècia, Turquia. Itàlia, cercant el nostre passat, buscant-me, intentant entendre què va passar en el litoral mediterrani i em vaig embadalir davant l’enginyosa arquitectura, davant tanta bellesa en l’execució de les obres dels egipcis, dels grecs i dels romans, en els estadis, en els teatres, museus, ponts i aqüeductes, en les seves ciutats.
Creia equivocadament que s’havia d’anar lluny per extasiar-se amb els monuments antics, per això fa uns anys vaig escriure corprès sobre el poblat iber d’Ullastret, també vaig dedicar un article al monestir de Sant Quirze de Colera, una abadia benedictina, i un altre al monestir de la Marededéu del Miracle, on ens estotjarem dues nits a l’hostal, va ser una gratificació vital abans que ens ataqués la covid-19.
També m’he enganyat com un enze pensat que com que havia estat a la ciutat grecoromana d’Empúries, al monestir de Ripoll, a Sant Pere de Rodes, Pals i Peratallada ja no calia conèixer més perquè ho sabia tot.
La meravellosa canònica de Santa Maria de Vilabertran, obra romànica medieval, és un conjunt arquitectònic construït entre el XII i XIII, format inicialment per un claustre central que comunicava amb les dependències monacals i l’església. L’element més destacat és la creu processional, la peça d’orfebreria gòtica més gran de Catalunya, obrada en tallers de Girona, conté incrustacions de pedres semiprecioses romanes amb entalles d’iconografia pagana. Es creu que va ser una de les primeres comunitats de clergues agustinians, i ens ha deixat de llegat un dels exemples més ben conservats de l’arquitectura canònica medieval.
L’abadia va ser fundada l’any 1080. S’inicià la seva construcció al lloc on existia una primera església del segle X i vint anys després s’hi van aplegar clergues que es regien per la regla de Sant Agustí. El monestir va adquirir gran importància al territori perquè va ser un centre d’acollida de peregrins i hospital.
L’ordre agustiniana neix al s. XI i s’estén arreu d’Europa; diferents grups de laics i de clergues opten per viure millor la seva espiritualitat formant comunitats closes renunciant a la propietat de béns. Molts d’aquests grups havien triat la Regla de Sant Agustí com a norma de vida, possiblement perquè era, entre les grans regles, la que millor s’ajustava als seus objectius i també perquè era la més simple, no es necessitava per ingressar-hi saber de lletra. Eren comunitats, generalment, semieremítiques o ermitanes perquè vivien aïllades del món. Com eremites portaven una vida dedicada a la pregària i a la penitència, allunyada del món, però alhora tenien el deure de predicar, fer apostolat i evangelitzar el poble perquè milloressin la seva manera de viure.
L’ordre de Sant Agustí va ser coneguda com a Ordre dels Ermitans o Eremites, avui, són coneguts com a frares agustinians i és una orde mendicant. Els seus membres són anomenats agustins, porten cenyit amb una corretja un hàbit negre, una túnica i una caputxa que arriba fins a la cintura.
Agustí d’Hipona va ser uns dels primers pensadors de posar Filosofia a la religió cristiana, sostinguda en la figura de Jesucrist, segons els textos literaris dels quatres evangelistes, que es perpetuava transportada per la fe, no per la raó. El cristianisme ideològicament coixejava, urgia injectar-hi raonament perquè la fe només servia per als creients. L’antinòmia en l’edat medieval la representà la raó versus la fe; s’adonaren que s’havia de trencar l’enfrontament demostrant que la raó i la fe quan s’agermanaven no entraven en cap contradicció conceptual. Els teòlegs van casar la fe i la raó, a desgrat de Kant que segles després desmuntaria les vies per demostrar racionalment l’existència de déu, tots els arguments a priori i a posteriori.
Amb Agustí d’Hipona comença l’intent més o menys reeixit de racionalitzar la religió i de presentar una teologia fora de la fe, entenimentada i amb proves per justificar la real existència de Déu; va servir-se del filòsof Plató i batejà el demiürg convertint-lo en creador de totes les coses. En la mateixa línia seguirà Tomàs d’Aquino que argumentarà l’existència de Déu inspirant-se en Aristòtil. També Anselm de Canterbury aportà el cèlebre argument ontològic en el qual fa màgia extraient de l’essència de Déu l’existència de Déu. Els creients en tenien prou amb la fe, ara convenia atreure els incrèduls amb idees, amb un pensament travat per la lògica.
L’explicació sobre Sant Agustí està en funció que el catolicisme ha reconegut que fou l’iniciador d’una tendència teològica, que no s’ha donat en la religió musulmana. Per aquesta raó es va crear l’orde que porta el seu nom a fi de perpetuar el seu pensament
Vilabertran recupera aquest estiu el festival de música dedicat a homenatjar la música, especialment Franz Schubert, la «Schubertiada» i l’any 2017 va celebrar els seus 25 anys. Aquest és un bon estiu, després del llarg càstig, per anar-hi a gaudir i escoltar de nou els millors intèrprets de música clàssica.
