Un biòleg i un economista debatien l’altre dia sobre l’ampliació –polèmica de naixement– de l’aeroport del Prat de Llobregat. La cosa havia començat bé, amb exposició serena per ambdues parts, però l’economista es va anar escalfant i en un moment donat ja parlava dels «vostres estimats ocellets» amb un to despectiu, senzillament desagradable per part del biòleg que tenia al davant, i que sempre es va mantenir amb llenguatge impecable. Aquest anar a buscar el resultat ràpid d’«un a zero» no ens hauria d’agradar. Un proper dia, dels ocellets ja en diran ocellots, més abominables, doncs, més condemnats. Els pinxos s’haurien de quedar a casa.
En nom del progrés continu, el món de l’economia intractable ha de vigilar no ferir la sensibilitat de la ciència ambiental. Una mala traça pot fer-se general i vulgar . Viral, potser. Cal vigilar llenguatges acostumadament nerviosos i desqualificacions severes.
Cal recordar que Montesquieu anunciava que quan un poble té bons costums les lleis són senzilles. Es podria llegir al revés: sense bons costums no hi ha lleis que valguin.
És ben cert que una (una altra) ampliació d’un aeroport tan comprimit com el del Prat de Llobregat ha de portar complicacions de tot ordre, d’altíssimes dificultats. Però els qui en quedem lluny, en tots conceptes, des del seguiment passiu, tenim dret a demanar serenitat, claredat i, sobretot, bones maneres a les diverses parts que ja s’ensenyaran les dents i les ungles. L’eterna fragilitat d’un paisatge mediambiental per deixar pas a un camp d’aviació fa patir. I la ironia de la nostra llengua ha volgut que ocells i avions compartissin el concepte literal de tenir ales.
A l’Empordà es pot recordar aquella lluita que va resultar exemplar per salvar els seus aiguamolls; llavors Maria Àngels Anglada va exercir un autèntic compromís cívic amb els seus versos: «Alics rosats, amics collverds, adéu, adéu, xic corriol i fredeluga, princesa acolorida de l’hivern: murs de ciment, deixalles, només pols, seran els nius on bategà la vida». I quan els aiguamolls de l’Empordà varen ser salvats després d’una lluita que va fer història, els versos d’Anglada varen exultar: «Com un somriure clar, repòs d’ocells i el sol que hi riu, i escates d’or i argent. Hem aturat la mort, en llarg combat: una treva signada amb aire i ales».
Ara toca posar atenció al debat ardent sobre la desaparició o no d’una zona de riquesa mediambiental del Prat de Llobregat. Sempre tindrem a mà algun text balsàmic –qui sap si amb olor de catacumbes– com per exemple un de Dolors Condom: «Plató afirma que cap ocell no canta quan té gana o fred o té alguna dolença. Aristòtil, no obstant, diu que el rossinyol canta contínuament. Plini, que s’entreté a detallar les reflexions del cant del rossinyol, es meravella que en un cos tan petit hi hagi tanta veu. El nostre Verdaguer ens dirà, molts segles després, que un home del camp li ha observat tres menes de cants diferents : el rossinyol «refila», «xerica», o «xivica». Més agosarat, el filòsof Demòcrit d’Abdera afirmava que de la imitació del cant dels ocells havia nascut la música. I és que sempre s’han sentit batecs d’ales».
