El José María Aznar de la setmana passada ens recorda aquell professor sobrepassat que amenaçava els alumnes de fer una llista i enviar-la a la direcció: «Al proper que aixequi la veu l’apuntaré i ja s’ho trobarà. Joan, estàs a mitja passa que t’apunti. Allà al fons n’hi ha dos que ja els he apuntat i segur que s’ho pensen. Us apuntaré a tots! No me’n deixaré ni un! I quan us arribi el càstig, no em vingueu a plorar!». No cal dir que aquesta demostració d’histèria era el millor combustible perquè la classe sencera entrés en mode desobediència revolucionària. Sabia greu per al pobre ensenyant, que potser era molt bona persona i molt dotat per donar sortida a la seva formació, però en un ofici diferent al de pastor d’un ramat de canalla que havia abandonat l’obediència infantil i encara no havia assolit la responsabilitat adulta. D’Aznar no es pot dir que li manqui el tremp per enfrontar adversitats, i la capacitat de fer-se el desentès a mitja societat revoltada l’ha mostrada a bastament tant quan governava (guerra de l’Iraq) com després (conspiranoia d’Atocha), però aquests dies es comporta com aquell professor desbordat. La posició de la Conferència Episcopal Espanyola i del president de la CEOE en relació amb els indults dels presos del procés l’ha agafat tant de sorpresa que l’ha deixat catatònic. En l’esquema tradicional de la política espanyola, tant la gran patronal com l’alta jerarquia catòlica han estat grans aliats del partit conservador, per raons comprensibles: l’esquerra apuja els impostos i el salari mínim, i legalitza el divorci, l’avortament i l’eutanàsia. «Empresaris i bisbes seran sempre nostres», pensen a la FAES. I vet aquí que, de sobte, uns i altres es desmarquen de la campanya furiosa de Casado en contra dels indults. Desconcertat i rabiüt, Aznar amenaça a discreció: «T’he apuntat! I a tu! I a tu també! I amb bolígraf, que no s’esborra! No riguis, no, que ja ploraràs!». Penós? Costarà bastant que aquest home em faci pena.
