L’entorn de la negociació

Em plauria que a la taula negociadora fos present el pensament i l’exemple de tres líders que varen fer història en saber liderar del que es possible al que es real, amb política i transformació social: Herrero de Miñón, Nelson Mandela i Winston Churchill.

Herrero de Miñón, uns dels pares de la Constitució del 78 a tenir en compte ens diu en les seves memòries: «Quan deixem que el temps doni la raó, és de lamentar per la ineficàcia del temps i la raó». (Ho sabia el senyor Rajoy? Ho tindrà present el senyor Sánchez?). També diu, entre les 10 idees matrius de la Constitució, n’hi ha dues que vull remarcar: «Constitució consensuada significa pactada, no per contracte, sinó per unió de voluntats» i també «Plurinacionalitat: diverses identitats nacionals de diferent dimensió i igual intensitat, intervinculades i amb elements comuns».

Nelson Mandela, un exemple que la contrarietat forja maduresa si enforteix la personal sobirania interior. Dels anys a la presó en podem treure múltiples lliçons vitals. N’esmentaré dues: 1) la presó pot suposar una fèrtil educació en la paciència i la perseverança, 2) el perdó allibera l’ànima. El ressentiment és com prendre verí i esperar que mati l’enemic.

Winston Churchill, que va saber dirigir els ciutadans, amb realisme dient: «No tinc altre cosa que oferir-vos, sinó sang, suor i llàgrimes» (sang, suor i llàgrimes han de deixar els components de la taula de diàleg/negociació per arribar a un acord consensuat).

Tanmateix, no vull parlar dels protagonistes de la taula. En canvi, sí que parlaré de tots nosaltres, ciutadans que vivim a voltes amb confiança, a voltes amb recel i també en cert escepticisme que amb l’acord s’arribi al fons del conflicte. Les posicions anímiques que esdevenen cridòria, siguin personals o de grups, són com el públic de l’estadi que pot influir en el resultat del partit. Per tant, en certa manera també som actors de l’espectacle que animem o enfonsem els que juguen el partit.

Certament tenim diferents perspectives, estats d’ànim i actituds a l’hora de diagnosticar el conflicte i avaluar el procés d’entesa per l’acord final. Entre les moltes actituds, n’esmentaré tres que no ajuden a resoldre el problema i una que obre vies de solució.

Començo pel primer negatiu. Són els «guanyadors». Sempre volen guanyar, sigui com sigui. Si no poden guanyar amb els seu arguments, menystenen, desacrediten, fins i tot intimiden amb el seu poder l’adversari fins anorrear-lo i imposar-se.

Els segons, són els «resignats». És comú trobar un «resignat/da», casat amb un/a «guanyador/a». El resignat ha après a ser-ho a casa seva, normalment sotmès a un pare o una mare «guanyador/a». La seva màxima ambició és «viure en pau» a qualsevol preu. Tanmateix, és possible que en no afrontar l’arrel dels problemes, li deixi una buidor i amargor d’esperit: «... que no broti cap arrel amargant que porti malestar i la majoria en resulti infectada» (H 15).

El tercer grup són els que «refusen». Una altra manera de tractar el problema és negar que existeix. Creu que els altres estan bojos de pensar que hi ha un problema. És un perfil semblant al masclista. La seva situació de privilegi, és la normal per ell. Per què han de canviar? No dona valor a la relació amb els altres perquè els veu inferiors. Mai aporten solucions i frustren els que l’envolten.

Sortosament hi ha persones determinades a resoldre el conflicte, no volen ser guanyadors, sinó solucionar el conflicte. Saben que existeix un atzucac en la convivència i confien que hi ha una manera de trobar la sortida. Volen resoldre les dificultats «avui», sense deixar res pendent per a «l’endemà» que pugui podrir-se i crear ressentiments. «Que no es posi el sol sobre el vostre enuig»(Ef.4.26)

Personalment, estic disposat a remar a favor de les persones determinades a resoldre el conflicte! I vostè, amable lector?