Els viatges de fi de curs de la meva etapa estudiantil van ser una mica tronats. Al col·legi, per exemple, s’havia estès el fet o el rumor que en un dels viatges passats, consistents a passar una setmana en algun indret de la geografia peninsular, una de les noies participants havia tornat en el mateix estat que la tinent Ripley a l’inici de la tercera de les seves desventures: gestant un alien dins seu. La campanya Póntelo, pónselo encara no havia quallat del tot entre l’audiència juvenil de l’època, i en plena etapa de despertars sexuals, i més venint d’un col·legi de monges, el Cor de Maria de Figueres, els ànims estaven més calents que la cullera d’un ionqui. Des de llavors, els viatges de fi de curs de llarga durada es van eliminar i, en conseqüència, en acabar el vuitè d’EGB, el juny del 1990, la classe vam anar a passar una bonica jornada a Tarragona. Va ser una experiència religiosa, com cantaria deu anys més tard el primogènit de Julio Iglesias. A l’institut, la cosa tampoc és que millorés massa, perquè en liquidar el tercer de batxillerat al Ramon Muntaner, el premi va ser anar a passar una setmana a Puerto de la Cruz, possiblement el racó més insuls i avorrit de la geografia insular després d’El Perejil.

Avui, els viatges de fi de curs s’han multiplicat i diversificat tant o més que el catàleg de Netflix, que ja és dir. La qualitat ja seria una altra cosa, però almenys hi ha de tota mena per a cada nivell educatiu. Aquest any, a més, s’ha creat una nova modalitat de viatge de fi de curs consistent enaanar a passar una setmana de festa a Mallorca ignorant el context pandèmic encara existent, una variant de disbauxa que ho ha petat tant a la capital del «balconing» i les «sexparties», fins al punt que una part considerable dels seus participants, estudiants adolescents provinents de Madrid, Catalunya, el País Basc o Galícia, han «pillat catxo», i no ben bé el que tots ells havien esperat inicialment. La ressaca d’aquest desbocat aquelarre juvenil, el conegut com a macrobrot de Mallorca, ha provocat una cataracta de contagis i quarantenes que han traspassat la mateixa àrea insular. Fins i tot fugides de reclusions hoteleres al més pur estil «La gran evasió». Meravellós.

El fet demostra que vivim presos en un esperpent ple de contradiccions; per un costat, tot i el relaxament de les mesures anticovid i la reactivació hostalera, no se’ns deixa de dir que hem d’actuar amb seny fins que la vacunació s’hagi estès entre quasi tota la població, però al mateix temps es promouen viatges i aglomeracions d’adolescents d’arreu, en plena ebullició fornicadora, sense cap control ni protecció vírica –que no profilàctica–, al bell mig d’una espiral de festes i concerts de reggaeton que deixen la «rave» de Llinars al nivell del Sant Sopar. Qui ho entengui, que demani tanda. Això sí, d’una cosa estic convençut: els meus viatges de fi de curs els devia muntar l’Imserso.