Aquests dies estem immersos en un greu problema que afecta als sectors productius: la pujada de matèries primeres, de l’ordre del 50 o el 70% en alguns casos, que no s’ha pogut repercutir al consumidor perquè la demanda continua estancada. Com a conseqüència, els marges de producció han esdevingut negatius, fet que porta a grans pèrdues i a tancaments de plantes productives. L’exemple més visible aquests dies és el sector de la llet que no pot apujar els seus preus i, en canvi, el pinso per alimentar les vaques ha pujat en valors estratosfèrics. No es pot deixar d’alimentar les vaques, per la qual cosa cal continuar perdent diners. En altres sectors han tingut més sort i han pogut aturar la producció, fent pressió als venedors de matèries primeres mostrant que no hi ha la demanda que prediuen els preus.

Què ha passat per arribar fins aquí? La pandèmia va frenar les economies del món. Quan a principis d’any ja es veia que les vacunes serien la solució, el sector financer, el que treballa amb els futurs de matèries primeres i especula, va decidir que ara tot el món necessitaria moltes més matèries primeres per retornar a la situació anterior a la pandèmia. I aquí engega una espiral especulativa que força als productors a comprar més material del que necessiten perquè el mes següent serà més car i resultarà encara més difícil repercutir els augments de preus als clients finals. Però ningú s’esperava que no es pogués repercutir res al client final, ni a Xina, ni a Europa. El resultat és una situació insostenible per al món productiu que té 3 solucions: o baixa el preu de les matèries primeres, o es tanca producció, o es traslladen els preus al consumidor. O les 3 de cop.

Això és fruit d’haver muntat un món on una part important de l’economia es basa en l’especulació. Els humans ens creiem intel·ligents però tenim problemes per anticipar accions que després ens fan mal. A canvi, aquesta anticipació la fem de meravella quan la traslladem a l’especulació. Les espirals de preus s’engeguen quan hi ha un desequilibri entre l’oferta i la demanda. En aquest moment no hi ha cap desequilibri i el que passa és que un sector del món financer decideix fer beneficis comprant i venent, fent creure al món que hi ha desequilibri de matèries primeres. Per això és molt important, ara que els preus ja han arribat dalt de tot, deixar de comprar per fer caure els preus i mostrar als especuladors que això baixarà perquè han errat el diagnòstic.

L’especulació és el càncer de l’economia productiva. Amb la crisi que estem patint i els pisos també s’estan enfilant, derivat d’un excés de liquiditat en l’economia. La patacada tornarà a ser de consideració. Tanta especulació fa que els preus cada vegada pugin i baixin més amunt i avall, i més ràpidament. Això fa insostenible al sistema productiu, més pendent de l’evolució de les matèries primeres que no pas de millorar el producte i l’atenció al client.

En el camí de la transició energètica, un dels actes que cal fer és precisament disminuir l’especulació de l’economia. De la mateixa manera que la discriminació horària elèctrica busca que el consum al llarg del dia sigui el més planer possible, amb les matèries primeres també hem de tendir a un escenari on el consum sigui el més planer possible, i això passa per disminuir l’especulació dels productes, comprant només el que és necessari, no el que demà s’apujarà. Vol dir eliminar els mercats de futurs i derivats.

Aquestes darreres setmanes, en la ronda de presentacions del llibre que tot just he publicat, sovint la gent em pregunta si les accions que cadascú ha de fer per adaptar-se a l’economia frugal serviran d’alguna cosa davant el problema global de Xina. La resposta és que sí: que cal anar fent el camí de forma individual i fent pedagogia, esperant que els polítics un dia arribin a un pacte global que resolgui el problema. La humanitat ha mostrat que ho pot fer: s’ha vist en el desenvolupament en xarxa en molt poc temps de les vacunes, es va veure amb el forat d’ozó i en la prohibició d’ús de certs gasos, es va veure amb la supressió del sofre els combustibles de petroli... Per resoldre el problema que tenim cal fer un altre pacte com el de Bretton Woods el 1945. Aquell pacte, fet encara en plena guerra mundial, va suposar els 30 anys gloriosos de les economies europees, americanes i japoneses. A partir dels anys 70 es va trencar perquè Estats Units necessitava més finançament per la guerra de Vietnam. Aquella ruptura va engegar les trampes financeres, el desenvolupament del deute permanent i per a tothom, el dopatge continu de l’economia pel crèdit, desplaçant el món de la producció a un racó. Ara cal refer aquell pacte amb el retorn a les tesis que proposava John Maynard Keynes, que no va ser escoltat pels americans, guanyadors de la guerra.

El desastre climàtic que ens ve a sobre amb efectes puntuals com els focs de Canadà, Califòrnia, Austràlia o Sibèria, haurien de forçar a fer un nou acord mundial. La intel·ligència humana hauria de permetre anticipar aquest pacte, però no, haurem d’esperar a tenir la catàstrofe a sobre perquè els homes veiem la necessitat de córrer cap a un nou pacte mundial. I això mateix passa a casa nostra amb el fre al desplegament de les energies renovables. Ara perdrem dos anys fins que la velocitat de desplegament renovable sigui la que ens toca. Si no sabem anticipar, si tot el que es fa és per guanyar quatre vots per populisme, haurem de demanar responsabilitats als que, amb els seus actes, fan que res canviï i Catalunya quedi desenganxada de la nova economia sostenible.

L’especulació i l’immobilisme són dues cares de la mateixa moneda: una visió del món que no aixeca el cap i no mira més enllà de les sabates.