Un pot tenir dies bons i dies dolents i en els segons és més fàcil posar-se de peus a la galleda que en els primers, tot i que hi ha especialistes a vessar-la cada minut. No sé de quin perfil està fet el ministre d’Inclusió i Seguretat Social, José Luís Escrivà, que aquesta setmana ha posat la generació «baby boomer» al centre de la diana. Després de dir-nos que ho treballem més o la pensió ens baixarà, ha tingut l’ocurrència de justificar-se afirmant que havia tingut un mal dia (sic) i que probablement se l’havia entès malament -la culpa sempre és dels altres- per rectificar unes paraules que no s’haurien d’haver rectificat. No sé si tenia un mal dia o no el ministre, però ni se’l va entendre malament, ni havia de retractar-se de res perquè, simplement, va dir la veritat. És més, no calia que un ministre digués allò que tots sabem des del dia que la jubilació va passar dels 65 als 67 anys i menys calia que l’endemà intentés fer veure que no va dir allò que sí que va dir, prenent-nos a tots per babaus. El problema és que no podia entrar en aquell mullader el dia que es firmava la primera part del pacte de pensions, ennuvolant l’acte de signatura entre Govern, patronals i sindicats, que va acabar amb una foto i un peu, mentre el titular se l’enduia el ministre en el seu mal (bon) dia.