L’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per els refugiats (ACNUR, 2019) ha advertit que els patrons sobre el desplaçament forçat global han canviat de paradigma en l’última dècada i que la tendència és que ja no es tracti d’un fenomen temporal, ni de curt termini. A més a més, assenyala que a diferència del segle passat, gran part de les persones desplaçades forçosament del seus països i que busquen la protecció internacional de l’asil no troben solucions, quedant en una situació duradora de desplaçaments perllongats.
Segons l’ACNUR, l’any 2019 79,5 milions de persones d’arreu del món, s’havien vist obligades a fugir de les seves llars. Més de la meitat d’aquestes mobilitzacions humanes (68%) transcorren entre cinc països: la República Àrab de Síria, Veneçuela, Afganistan, Sudan del Sud i Myanmar, la majoria d’aquests desplaçament són interns o cap a d’altres països veïns. Els països que agrupen la major part dels refugiats del planeta són: Turquia, Colòmbia, Pakistan, Uganda i Alemanya. La majoria d’aquests països «refugi», a excepció d’Alemanya, lluiten amb les seves crisis humanitàries internes que generen també escenaris per fugir, per exemple, la violència a Colòmbia i la pròpia crisi de refugiats, a Turquia.
En dècades anteriors, les persones refugiades a la recerca de l’asil tenien la possibilitat real que fossin repatriats amb garanties, que construïssin llars permanents en els països d’acollida, o amb les garanties necessàries per a la reconstrucció de les seves vides. Amb el mateix objectiu, actualment existeix un augment del nombre de desplaçats que van a la recerca de refugi a nivell mundial, però hi ha menys solucions eficaces per part dels estats que reben més peticions d’asil (com els Estats Units, Perú, França, Alemanya i l’Estat espanyol). En alguns d’aquests països, lluny de posar-hi remei, s’acabarà denegant l’asil basant-se en situacions i arguments ben allunyats de la realitat del segle XXI, que enlloc de potenciar la protecció internacional, queda debilitada.
Les arrels de les crisis humanitàries dels desplaçaments forçats de milions de persones arreu, es troben principalment en la violència derivada dels conflictes armats per qüestions polítiques, o els generats pel crim organitzat, es troben també en la crisi climàtica, en la impunitat i la corrupció pública i privada de governs i empreses involucrades en la creació de riquesa mitjançant l’explotació dels recursos del planeta, sovint amb clares violacions dels drets humans pel mig.
És per això que, per tal de fer front al fenomen dels desplaçaments forçats i a la constant estigmatització de la migració per part d’algunes tendències ideològiques inhumanes, la ciutadania té l’important rol de transformar el paradigma del relat criminalitzador i estigmatitzant cap al d’exigir als seus governants el compliment dels drets humans per a totes les persones, sense importar la seva procedència. Un relat que posi en valor les vides humanes, que afavoreixi uns escenaris d’acollida que trenquin la por a reconèixer la nostra naturalesa migrant. I és que el fet o l’activitat de migrar per si mateixa, és innata a la condició humana. La humanitat ha passat més temps com a nòmada que com a ens sedentaris establerts en un únic lloc. L’activitat de migrar ha permès la pròpia evolució de l’ésser humà. Som intrínsecament migrants, naturalment migrants. Però sembla que aquest tret només sigui ben vist quan es tracta d’altres espècies animals, que no necessiten de cap passaport per als seus desplaçaments arreu del planeta.
