El 28 de juny era feta publica la sentència dictada, per unanimitat, pel ple de la Sala Social del Tribunal Suprem el 28 de juny, que desestima el recurs de cassació per a la unificació de doctrina interposat per la Junta d’Andalusia i confirma, en sentit contrari a la tesi defensada pel ministeri fiscal en el seu preceptiu informe, la sentència dictada en suplicació pel Tribunal Superior de Justícia de dita comunitat autònoma.

Una nota de premsa publicada pel gabinet de comunicació del Poder Judicial el mateix dia ja donava compte del canvi operat en la jurisprudència de l’alt tribunal, titulada «El Tribunal Suprem estableix doctrina sobre la durada d’un contracte d’interinitat per vacant en el sector públic després de la sentència del TJUE», i acompanyada del subtítol «la durada màxima serà la del temps que durin els processos de selecció per cobrir la vacant d’acord amb el que disposa la seva normativa legal o convencional específica».

Estem doncs en presència d’una sentència que afecta el personal interí laboral que presta serveis en el sector públic. És important retenir aquesta dada, ja que, al marge de les decisions que en el seu dia pugui adoptar la Sala Contenciosa Administrativa del TS o de les reformes normatives que aprovi en pròximes dates el govern, no entra en el camp d’aplicació de la resolució judicial el personal amb nomenament de funcionari interí temporal, ja que els seus litigis se substancien en la via contenciosa administrativa, i tot i que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea entén aplicable l’Acord Marc annex a la Directiva 1999/70 / CE sobre contractació de durada determinada tant al sector públic com al privat, i dins del primer tant al personal laboral com al funcionarial interí.

És important al respecte aportar les últimes dades disponibles del personal al servei de les administracions públiques, al gener d’aquest any i que ha publicat molt recentment el «Butlletí Estadístic del personal al servei de les Administracions Públiques», acompanyat d’una nota de premsa, que sintetitza les principals dades, del Ministeri de Política Territorial i Funció Pública, en la qual es destaca que al gener del 2021 «hi ha 111.924 efectius més que en el butlletí anterior (juliol 2020), principalment, pel reforç de personal per la pandèmia en CA (87.294 efectius més) i EL (26.047 efectius més), mentre que el Sector Públic de l’Estat registra un lleuger descens (1.417 efectius menys)».

Així, a 1 de gener d’aquest any, hi ha 2.710.405 persones al servei de les administracions públiques, de les quals 1.444.804 són personal funcionari, 605.901 personal laboral i 659.700 «altre personal», amb especial impacte del segon i tercer col·lectiu a les administracions autonòmiques i locals (210.251 i 568.13 les primeres, i 314.301 i 75.752 les segones), i molt menor en l’Administració de l’Estat (81.349 i 15.735).

La tipologia de personal utilitzada, i que pren evidentment com a punt de referència la que consta a la Llei de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic, inclou, a més del personal funcionari de carrera, el personal estatutari dels serveis de salut i el personal laboral («el que en virtut de contracte de treball formalitzat per escrit en qualsevol de les modalitats de contractació de personal previstes en la legislació laboral, presta els seus serveis retribuïts per les Administracions Públiques»), el ja citat «altre personal», en el qual s’inclou, en la seva gran majoria el personal funcionari interí, és a dir, «el que, per raons expressament justificades de necessitat i urgència, és nomenat com a tal per a l’exercici de funcions pròpies de personal funcionari de carrera, quan es doni alguna de les circumstàncies recollides en l’article 10 de Reial Decret legislatiu 5/2015, de 30 d’octubre, pel qual s’aprova el text refós de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic».

Amb dades percentuals, en el total de les Administracions Públiques el 53,31% és personal funcionari de carrera, el 24,34% «altre personal» i el 22,35% personal laboral, si bé els percentatges canvien considerablement quan ens referim a les tres administracions per separat: en efecte, en l’AGE són 81,13, 3,06 i 15,81% respectivament; a les administracions autonòmiques, 51,83, 13,01 i 35,16, i a les locals 32,71, 13,07 i 54,22%, respectivament.

Cal observar, en definitiva, que és en les administracions locals on es concentra en major mesura la problemàtica del personal interí laboral, que està per sobre de la mitjana del personal que presta serveis per a aquestes.

Després de la lectura de la sentència auguro que tornaran les crítiques dels que consideren que la tesi del TS no s’ajusta a la jurisprudència del TJUE en no evitar un ús abusiu de la contractació temporal, ja que la persona treballadora ha estat ocupant durant un període de durada «injustificadament llarg» una plaça que havia de sortir molt abans a concurs, i que tot i haver estat reconeguda com a treballadora indefinida no fixa veurà finalment extingida la seva relació per l’ocupació de la plaça per qui la va guanyar en concurs, amb únicament el dret, ja reconegut anteriorment per la jurisprudència de TS, des del 2017, a la indemnització que procedeix en les causes objectives d’extinció, que no sembla casar adequadament amb la normativa comunitària i la jurisprudència del TJUE, i que també s’ha recollit en alguna sentència del propi TS si bé es plantejava en un supòsit que no havia sortit la plaça a concurs durant més de vint anys, que demanen una indemnització «dissuasòria» de l’ús abusiu de la contractació temporal i que deixen en mans de la normativa interna quines mesures a adoptar per a garantir el compliment de la clàusula 5.1 de l’Acord Marc annex a la Directiva de 1999 sobre contractació de durada determinada.

Haurem d’estar atents, doncs, a possibles nous canvis en la jurisprudència del TS, i d’altra banda a la que sembla imminent reforma de l’art. 10 de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic, que regula la figura del personal funcionari interí.