Aquests dies s’ha tornat a parlar molt dels xiringuitos. I no precisament del d’en Georgie Dann. Malauradament les administracions creen organismes per tal de col·locar a sou els seus militants que resten fora de les llistes electorals. Des de fa mesos el PP desenvolupa una estratègia per tal de provocar la desaparició de Ciutadans i és evident que li està donant resultat. La prova més fefaent han estat les darreres eleccions a la Comunitat de Madrid, on pràcticament tots els escons taronges han passat a la bancada de la presidenta Díaz-Ayuso.

De primer Pablo Casado va donar feina com a advocat a Albert Rivera, que va fer d’home bo perquè el secretari d’organització de Cs, Fran Hervías, ocupés un bon despatx a la seu del carrer Gènova. Des d’allà l’ofensiva ha estat brutal. I així molts càrrecs, que veien com s’esfumava el seu sou, es passaren al PP. Són casos com els de Lorena Roldán a Catalunya o com el mes recent de Toni Cantó que en vint-i-quatre hores canvià la Comunitat Valenciana per la de Madrid. Aquest personatge no té cap mena d’escrúpol i en poc temps s’ha posat la samarreta d’UPyD, Cs i ara el PP. Però ell era l’home d’Arrimadas que denunciava tota mena de xiringuitos i tractes a favor i ara ha seguit els passos del líder de Vox Santiago Abascal que a l’any 2013 Esperanza Aguirre el situà en la Fundación para el Mecenazgo y el Patrimonio Social amb un sou de 80.000 euros a l’any més dietes. Però allò lamentable del tot és que aquest organisme no va registrar cap activitat al llarg del seu funcionament. Es repeteix la història amb en Toni Cantó al qual Isabel Díaz-Ayuso li ha buscat un santuari de més de 70.000 euros a l’any en l’Oficina de l’espanyol. Es tracta des de Madrid de protegir la llengua castellana, segons diuen. I això que Cantó, un home sense cap mena de discurs polític, era el flagell del PSOE i Podem, quan afirmava que tots ells eren uns corruptes.

Malauradament això de les portes giratòries ja va començar fa molt de temps. I no hi ha cap partit polític que s’ho agafi seriosament. En aquest sentit la resposta del govern de coalició de PSOE i Podem ha estat decebedora. Ha continuat les mateixes polítiques que el PP a l’estat o CiU a Catalunya i ara els seus hereus de JxCat.

Allò més escandalós es com es reparteixen els càrrecs en les empreses participades amb uns sous totalment fora de mercat i que superen amb escreix els 100.000 euros anuals. I això que la majoria són jubilats polítics que no volen deixar pas als joves. Només cal veure el consell d’administració d’Enagas amb Antonio Llardén al capdavant. Un home que va créixer amb els socialistes i que amb el PP va mantenir la presidència a canvi de situar com a conseller delegat l’exeurodiputat del PP, Marcelino Oreja. I al consell qui hi ha? No és difícil imaginar-s’ho perquè s’ho reparteixen bé i així trobem l’expresident de la Generalitat, José Montilla o l’exministre gallec, Pepe Blanco. Al costat d’ells altres coneguts populars com Antonio Hernández Mancha –se’n recorden d’aquell personatge histriònic que substituí a la presidència del PP per uns mesos Fraga– o les exministres Isabel Tocino o Ana Palacio. No cal cercar més noms perquè la llista seria massa llarga. Però el bipartidisme funciona quan hi ha virolles pel mig.

Amb l’arribada de Pedro Sánchez a La Moncloa es pagaren els favors a Beatriz Corredor, situant-la al front de Red Eléctrica, on també hi trobem una bona colla de socialistes i populars. Però ja se sap: tothom a callar i a repartir-se quantitats de diners estratosfèriques. És evident que no interessa fer cap llei que prohibeixi aquests abusos que també es produeixen a Catalunya i algú hauria d’explicar com va arribar a la Sindicatura de Greuges Rafael Ribó. En aquest sentit Francesc Vendrell (PP) i Jordi Sànchez (IC, ara JxCat) podrien explicar molts episodis que posarien a més d’un la cara vermella.

Però en fi ara es parla de Toni Cantó i el seu xiringuito. Però han existit una llarga llista de predecessors. Només uns quants noms: Pedro Solbes (ENEL), Pío Cabanillas (Endesa), David Madí (Deloitte i Endesa), Josep Borrell (Abengoa), Felipe González (Gas Natural), José Maria Aznar (Endesa), Narcís Serra (Catalunya Caixa), Josep Piqué (Ercros), etc, etc... La llista ocuparia pràcticament una pàgina del diari.