Qui es mogui no surt a la foto, digué Alfons Guerra. Recollia una tradició del bolxevisme de fer desaparèixer de les fotografies els dubitatius com el mateix Trotski. Solia ser l’avís de la desaparició física. L’ordre no sempre era el mateix. També es pot eliminar una persona oblidant que va ser el pioner d’una pràctica innovadora -mèrits de la qual ens volem atribuir en exclusiva.
L’u d’octubre de 2017 el poble català votà en un referèndum a favor de la independència. Que ho fes sense un control estricte del cens, que alguns votants motivats dipositessin la papereta més d’una vegada, que el recompte de vots es fes de manera poc ortodoxa, tant se val. Si el que es pretén és lloable què importa el procediment. Vox populi. Vox dei. Així va ser com el Govern català recollí l’anomenat mandat democràtic del poble per beneir la culminació del procés. És sabut que els mandats democràtics no precisen de debat parlamentari, ni el vistiplau de la justícia, ni passar pel sedàs de les garanties estatutàries... El poble parla, els polítics obeeixen!
Fa més de dos mil·lennis el Procurador romà de Judea Ponç Pilat, davant la insistència del Sanedrí, màxima autoritat hebrea, que enviés un tal Jesús de Natzaret a morir crucificat perquè es feia passar per fill de Déu, es dirigí al poble amb motiu del conegut com a privilegi pasqual. En cada festa el procurador concedia al poble la llibertat del pres escollit. A qui voleu que alliberi el rei dels jueus o Barrabàs? El poble apuntat pels sacerdots cridaren Barrabàs! I què se suposa que haig de fer amb qui coneixeu com a rei dels jueus? Crucifica’l, bramà el poble. Però quin mal us ha fer? Els preguntà Pilat. Crucifica’l, tossut el poble. A continuació el procurador demanà una mica d’aigua i es rentà les mans. Si les coses succeïren tal com s’expliquen o no succeïren en absolut a efectes del relat té poca importància.
Qui és l’espavilat capaç de negar que Pilat recollí el mandat democràtic d’enviar Jesús amb la creu a les espatlles al Mont Sinaí i ser crucificat entre dos lladregots! Una democràcia populista moguda per ressorts emocionals, segons els qui veuen en el mandat democràtic la dictadura del populatxo. La intel·ligència d’aquest -continuen- és inversament proporcional al nombre d’espardenyes per metre quadrat. L’emoció està molt bé en el futbol, però en política resulta nefasta. Amagar-se darrere la voluntat del poble és espolsar-se la responsabilitat política i riure’s del sou que li paga el contribuent.
En una democràcia parlamentària els ciutadans escullen els polítics perquè s’encarreguin d’una funció primordial: legislar. En la democràcia popular o directa es fa creure al poble que té poder decisori, però la realitat és que el poble mai ha manat ni se’l té en compte per res, excepte en els moments que és necessari un cor de veus que magnifiqui la interpretació dels demagogs. El poble sempre ha estat l’ase dels cops.
«No és el mateix que el poder emani del poble, que resideixi en el poble, i encara menys -cosa impossible- que l’exerceixi el poble.» Ho digué oportunament Manuel Tuñón de Lara fa una pila d’anys.
Els polítics de «ho tornarem a fer si ens ho mana el poble», encara tenen l’oportunitat de fer les paus amb la història. Per què no retirar la nena de la Constitució de la plaça U d’Octubre i en el seu lloc col·locar una estàtua de Ponç Pilat. En cada aniversari del mandat democràtic el consistori hi podria dipositar un ram de flors com a reconeixement de magne magisteri. I per acabar. Algú ha pensat com seria la història si Pilat no s’hagués rentat les mans i hagués alliberat Jesús?
