Estic disposat a pagar, però no se m’embarquin amb més malversacions, que així no acabarem mai. Passin la guardiola i alguna cosa hi deixaré caure, però deixin estar els diners públics, que encara que vostès pensin que no són de ningú, són de tots. Conec un jugador que havia inventat el sistema definitiu per guanyar a la ruleta, una manera infal·lible de sortir del casino amb les butxaques plenes. Era tan senzill que semblava increïble que ningú hi hagués pensat mai. Es tractava només d’apostar a negre o vermell una bona quantitat i, en cas de perdre, en la següent jugada apostar el doble. Si tornava a perdre, apostar el doble de nou. I així successivament, fins a acabar guanyant. Va apostar cent euros a negre. Va sortir vermell. Va repetir l’operació amb 200 euros. De nou la sort va ser esquiva. Després de sis jugades desafortunades, havia d’apostar ja 6.400 euros. L’única sort que va tenir aquell dia és que no duia més diners, ja que amb quinze males jugades, hauria perdut 3.276.800 euros. Temo que el governet va pel mateix camí, que això de malversar diners per avalar presumptes malversadors només pot portar a més multes per malversació a l’actual governet, que haurà d’avalar el proper governet malversant i etcètera, en un cercle més idiota que viciós. Pidolin per les llars dels catalans, que alguna cosa posarem, si més no per evitar ser la riota del món.

Arran del meu article de fa una setmana, una lectora em va fer veure que és injust que només paguin els llacistes, quan els altres també ens hem divertit. Millor dit, quan els altres ens hem divertit més. No, no, a veure si ho dic bé: quan els altres som els únics que ens hem divertit. No li falta raó. És de llei que els espectadors paguin per la funció, i més si en surten satisfets i riallers, com és el cas. Fa anys que riem gràcies als llacistes, o potser no gràcies a ells sinó d’ells, però és igual: és de justícia que paguem per la diversió. Jo mateix recordo amb nostàlgia l’1-O, vaig gaudir aquella jornada com a espectador -la primera de moltes que vindrien, una première com si diguéssim- des d’una terrassa al costat d’un col·legi electoral, fent unes canyes amb un amic: crits, sirenes de policia, xisclets, mans enlaire, «volem votar», insults, algun cop de porra, plors, no va faltar de res, un espectacle de primera, cambrer, porti un parell més de canyes, que això va per llarg. Per no faltar, no va faltar ni l’escena emotiva final, quan un esquadró de bombers -dic esquadró perquè així venien formats- va arribar a misses dites i el Mànega Primera, o com es digui el bomber que mana, amb un megàfon va demanar perdó per no haver arribat abans a socórrer els votants. Aquell home petit -la seva funció al cos deu ser la d’accedir als edificis sinistrats per la gatera- creia estar al capdavant del Setè de Cavalleria i no d’un grupet de bombers. Va ser un final extraordinari, amb el meu amic fins i tot ens vam aixecar a aplaudir, i si no vam cridar «bravo» ni vam reclamar que sortís l’autor a saludar, va ser perquè teníem la boca plena d’olives farcides, cambrer, porti ara uns berberetxos.

Des d’aquella diversió inicial, tot ha sigut un no parar, fins i tot els membres del governet són triats en funció de la seva capacitat per provocar la riallada del respectable. Tal esforç mereix un ingrés a la caixa de resistència, no siguem garrepes.