El que els passa als que diuen que no els ha afectat gens la pandèmia és que encara no saben com els ha afectat. Una cosa és l’equilibri psicològic i una altra el funambulisme en aquesta corda fluixa, balancejada pels canvis, que s’estén sense fi sota la pressió de la malaltia i l’aprensió i sobre la incertesa econòmica i vital.
Diversos centenars de milers de persones estan en dol per un ésser estimat mort de covid o de malalties que no haurien estat mortals en una altra circumstància. Han augmentat els suïcidis, una causa de mort violenta sense bandera ni minut de silenci, que no se sent que sigui estructural. La solitud és argument en tantes vides que ha arribat a les sèries televisives redactades en pandèmia i rodades amb mascareta. Se senten deliris de paranoia conspirativa i collonades extemporànies de naturalesa estrictament pandèmica, que, sense any i escaig de tensió i fatiga, no cabrien en un cap. L’estupidèmia salta lliurement a la família, a la feina, al veïnat, als mitjans de comunicació...
Hi ha una indefinible pujada del mal rotllo en la forma com les persones es fiscalitzen mútuament de dia i en les urpades de violència de les nits. Entre aquest mal rotllo la policia treballa en què una intervenció no es converteixi en una performance. Veiem als informatius com els botellons multitudinaris dels caps de setmana són desplaçats -en la majoria dels casos- amb la suavitat amb la qual es manipula la nitroglicerina, un explosiu molt potent i molt inestable.
Ara ser policia necessita de molta intel·ligència i fredor, exigibles sempre, més des que la llei mordassa de Rajoy va blindar contra la tos del ciutadà a uns professionals ensinistrats en la defensa i en la lluita, armats, que representen a l’autoritat i que han de tenir la capacitat de control en situacions de descontrol i ser remei per a la malaltia generalitzada que és una pandèmia en què la violència oportunista, la frustració, la tristesa, l’angoixa i la ràbia afecten també a persones que encara no saben com els ha afectat la pandèmia.
