Tan bon punt ha estat nomenat ministre de Política Territorial i Funció Pública, Miquel Iceta, altrament conegut com el Tony Manero de Can Fanga, ha trigat ben poc a demostrar la seva vena més determinant, el punch autoritari que, per altra banda, tot bon polític de primera línia ha de tenir, per molt demòcrata, progressista, liberal i d’esquerres que perjuri ser. L’home, mentre no ha rascat càrrec, ha fet gala, almenys públicament, d’unes inestimables dots pel diàleg i la mediació, posicionant-se com un perfil indispensable entre les files del seu desvirtuat partit, però ara, ja col·locat, la cosa s’ha acabat destapant. Fora màscares! I mascaretes! La seva primera gran idea ha estat el pla de reducció d’interins, una actuació que passarà als annals del ja habitual «semfotisme» polític d’aquest país de pandereta, consistent a convocar, durant els pròxims anys, oposicions a mansalva i a correcuita, les mateixes que durant dècades han omès les administracions de manera flagrant i il·legal per desídia amb el compliment normatiu establert, i que han provocat, de fet, l’acumulació de prop d’un milió de treballadors en frau de llei, segons ha sentenciat recentment el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Ara tothom a córrer, i el que no es tregui la plaça abans del 2024, al carrer amb una indemnització de 20 dies per any treballat. «¡Cuánta amabilidad!».

En efecte, Iceta ha entrat al fons del problema de la mateixa manera que William Munny ho feia al saloon de Big Whiskey al final de Sense perdó, disparant resolucions a tort i a dret sobre qui considera –tot i que aquí erròniament– culpables del problema: els interins. Però de les administracions ni una paraula, perquè sempre ho fan tot bé. El pla els sembla tan bo, a les elits governamentals, que fins i tot la vicepresidenta i ministra de Treball i Economia social, l’exactivista Yolanda Díaz, l’ha aplaudit. Ara que, amb aquesta noia, escoltant-la parlar, sempre hi ha el dubte que potser no hagi entès res. Però el més trist d’aquest esperpent, que de ben segur portarà tanta o més cua que la de John Holmes, és que compta amb l’adhesió dels autoanomenats «principals sindicats», un contuberni d’associacions de treballadors que, per altra banda, fa anys que han oblidat representar i defensar els interessos d’aquests, en benefici propi. El meu avi, que d’això de treballar les havia vist de tots colors, sempre em deia que quan els sindicats tenen la panxa plena, només queda resignar-se amb les engrunes que et puguin llençar. Més raó que un sant. Potser un dia desperten dels seus mons de Yupi i s’adonen de la desconfiança que han generat i acumulat darrerament entre bona part de treballadors i afiliats. De moment, però, ni hi són ni se’ls espera. El que sí que s’espera és un seguit de protestes i mobilitzacions d’interins com a reacció a aquest sinistre total del ministre ballant sobre la seva tomba. «¡Uah-du-due-uah-du-dua!».