Carles Puigdemont té un do del qual pocs dirigents polítics poden presumir: l’art de parlar sense dir res. El 24 de febrer de 2019, la dirigent de Ciutadans, Inés Arrimadas, va fer una roda de premsa de 10 minuts davant de la casa de la república a Waterloo. Ningú va entendre què hi va anar a fer, ni de què li va servir. L’inquilí de la mansió sí que sabia com podria aprofitar aquella visita: enmig de la compareixença de la política davant els mitjans, es va obrir la porta de la casa. No va aparèixer ningú, ni ningú del seguici d’Arrimadas, i molt menys ella, hi va entrar. L’expresident ja havia parlat sense necessitat de dir un mot. La visita va acabar beneficiant al líder de Junts. Aquesta setmana va passar una cosa molt similar en la visita que li van fer Oriol Junqueras i els presos indultats d’ERC. Puigdemont no va obrir la boca, el líder d’Esquerra sí. Però l’expresident va tornar a guanyar amb només el gest de no sortir a rebre’l a la porta. Després d’aquest blanc, de poc servirien les paraules de Junqueras explicant que la trobada havia anat molt bé, que s’havien abraçat, no una, ni dues, sinó tres vegades, que la relació és molt bona i bla, bla, bla. El que tothom sabia, Puigdemont ho va confirmar sense dir ni piu, sumant una nova petita victòria vinguda del silenci.
