Quan fa bon temps, la pista de bàsquet del carrer Narcís Blanch (Casernes, Girona) s’omple de joves. Com a exjugador que sóc, fa uns dies he decidit unir-m’hi en comptes de maleir els seus crits des del balcó. La pista és just a sota de casa. Si no pots amb ells, uneix-t’hi.
Els joves vénen de Sant Narcís i Santa Eugènia. Molts són fills d’immigrants. Àrabs, brasilers, colombians, espanyols, encara que també hi ha quantitat de catalans. Alguns juguen durant l’any en equips de Girona. Amb gairebé cinquanta anys, sóc el gran. Tinc una samarreta de Michael Jordan amb el 23 dels Chicago Bulls que no dissimula la meva edat en absolut.
Durant aquests últims dies s’ha estat criticant molt els joves. Després dels mocosos que van anar de viatge de fi de curs a Mallorca i es van infectar, van ser els joves de les discoteques. Es podia llegir alguna cosa així com quina desgràcia de joves que tenim al nostre país. No volen res més que gaudir de la vida. No es fan càrrec de res. No només com si molts adults creguessin haver nascut d’un ou amb més de quaranta, sinó tenir el veritable secret de la vida. S’ha fet fer una generalització molt basta a partir d’uns nens pijos.
Convido una tarda qualsevol al lector a que vingui a jugar un partit i veure de què estan fets aquests joves gironins. Són educats, estimen l’esport, tenen un elevat sentit de la companyonia i gairebé tots treballen i estudien. Per a la majoria, les seves vacances seran en aquest platjot de ciment amb cèrcols, res d’Illes Balears. Parlen l’idioma que els ve de gust i no els cauen els anells. N’hi ha que mentre juguen tenen cura dels seus germans menors. N’hi ha que a l’acabar fan la compra.
Ahir, un d’ells, mentre estava a punt de fer cistella, em va atropellar i em va deixar estirat al terra. Pesava més de cent quilos. Quan em va veure a terra, em va donar la mà i em va demanar perdó. Tinc un morat al pit i em costa fins i tot escriure aquest article. En quin moment ens vam fer tan vells? Per què perdem la memòria tan fàcil del que érem? ¿Que els joves estan perduts? És clar, nosaltres estàvem igual de perduts. I no ens trobem encara. Per què no generalitzar la joventut des d’aquests altres joves gironins?
El meu fill de quatre anys m’encoratja des del balcó. I penso, al veure’l, que tant de bo sigui com aquests nois que juguen al bàsquet i si veuen a un paio de cinquanta anys dels que els critica en les columnes d’opinió, els escombrin al terra com van fer amb mi.
