Per ajudar a entendre el camí cap a la transició climàtica que estem començant, explico que cal retenir el número 70. Espanya utilitza 24 tones de matèries primeres per càpita i les ha de reduir a 6,7 tones per ser sostenible. Això és una reducció del 72% d’ús de matèries primeres. Si parlem de CO2, la reducció ha de ser des de les actuals 7,8 tones d’emissions per càpita fins a 1,7, una reducció del 78%. Aquests han de ser els objectius que ens hem de fixar per fer el camí.

Per altra banda, si fem l’anàlisi històrica i mirem on les coses es van torçar en la història econòmica, veurem que l’índex que mesura el creixement de l’economia, el PIB, es va desviar de la realitat productiva durant la dècada dels 70: concretament, l’any 1978. A partir d’aquell any, el PIB es va desviar de la realitat. Hem de recordar en anys més recents com Itàlia va augmentar de cop el PIB perquè va comptabilitzar l’economia negra. Espanya va fer una cosa semblant quan va comptabilitzar en el PIB el comerç il·legal de drogues. Augmentar el PIB es fa costi el que costi, encara que el cost sigui negatiu. Explico que el temporal Gloria de 2020 va afectar el Delta de l’Ebre, riberes del Ter i platges, sense que l’afectació constés com a element negatiu en el PIB. En canvi, quan aquests desperfectes es van reparar, el PIB els ha comptabilitzat en positiu. L’abocador de la Garrotxa ha sigut comptabilitzat com a operació positiva: el dipòsit de residus en un solc entre muntanyes s’ha considerat com una millora de l’economia. El dia que el Consell Comarcal pugui executar el projecte d’extracció de les deixalles soterrades per convertir-les en energia, aquell dia el PIB les tornarà a comptabilitzar com a acció positiva. El PIB sempre suma.

De fet, hi ha un altre índex anomenat GPI (Genuine Progress Index) que comptabilitza els aspectes positius i negatius de l’economia, a diferència del PIB. Quan es comparen els dos índexs, el PIB i el GPI, es percep que a partir de l’any 1978 el PIB va continuar creixent mentre que el GPI es va quedar planer fins avui. És a dir, des de llavors els aspectes positius del creixement de l’economia es veuen totalment compensats pels negatius. Per això els anys 70 són importants,, perquè és allà on es va torçar l’economia mundial, quan les idees de Milton Friedman es van imposar en l’ideari mundial.

Precisament és en la dècada dels 70 quan el món es comença a preguntar si aquell model de viure serà sostenible o no. L’any 1968 es va constituir a Alemanya el Club de Roma, que es va fer famós per l’informe «Els límits del creixement a l’any 1972», on pronosticava un esgotament dels recursos. Aquell informe va partir de l’anàlisi del model que van fer els estudiants de la càtedra de Dinàmica de Sistemes del MIT Dennis Meadows, Donella Meadows i Jorgen Randers. El seu model havia de predir què passaria al món si es canvien els paràmetres més importants que el configuren, com la població, la producció industrial, la venda de serveis, la producció d’aliments, el nivell de contaminació i els recursos no renovables. En aquell temps encara no es coneixia l’efecte hivernacle de la combustió de combustibles fòssils. El primer escenari preveia continuar com ara i va pronosticar el col·lapse abans de 2025. Els altres escenaris modificaven la tecnologia, la recerca de nous minerals, el fre del creixement de la població i la millora de la productivitat industrial i agrícola, allargant l’any en el que arribaria el col·lapse. El 2012, el científic australià Graham Turner va comparar les prediccions arribant a la conclusió que el món segueix igual com s’havia previst en el primer escenari del model de col·lapse del 2025, previsió que lliga amb una altra que diu que el 2027 el món arribarà ja a un escalfament de 1,5ºC.

Per tant, per trobar la pista de com hem de viure, cal mirar de quina manera vivíem en els anys 70 per treure’n patró de conducta. Anàvem a comprar la llet a la granja, les verdures, els llegums i la fruita a la botiga del carrer i al mercat dels diumenges, la carn de vedella a cal carnisser, matàvem un porc a l’any en una casa de pagès amb vincles familiars, teníem gallines pels ous i per la carn, el vi el compràvem a la bodega amb la nostra garrafa o emplenàvem botes que teníem a casa. La calefacció amb l’estufa s’alimentava amb llenya que compràvem una vegada a l’any. L’hort a l’estiu donava verdures i tomates, també patates per a tot l’any. L’avió l’agafàvem per anar una vegada a l’any a algun lloc en visita de treball i el cotxe s’agafava només si era necessari. La roba i les sabates es canviaven si havien quedat petites o si s’havien fet malbé. Les vacances les fèiem en pobles del nostre territori i els caps de setmana eren de trobament amb els amics i colles, amb les que també havíem fet casals i colònies. I érem feliços, sigui perquè era el final de la dictadura i prevèiem amb il·lusió una nova societat, sigui perquè per la nostra generació era a la fi dels estudis i esperàvem una feina digna. No ho sabíem, però en els anys 70 vivíem de forma frugal. Es feia perquè el poder adquisitiu era limitat, em diuen. Cert, es feia de forma obligada, però és que era just, car el que fem ara és gràcies al deute financer que paguem continuadament i al deute que fem al medi ambient, la diferència entre el PIB i el GPI. Si traiem el deute que fem servir, queda la frugalitat.

Així és com el número 70 esdevé clau tant per entendre el què i el com hem de fer les coses, com per definir l’objectiu sobre quina reducció hem de fer. L’aplicació de tecnologies disruptives com el cotxe elèctric i la bomba de calor, les accions d’estalvi arreu amb aïllaments i millores en el control, els canvis d’hàbits com el reciclatge, menys embalatge i l’ús de la bicicleta, l’autoconsum elèctric i la potenciació de mercats locals, fan que sigui relativament fàcil fer-nos amics del número 70. Ara falta que ho expliquem a tothom.