Avui els monestirs benedictins i cistercencs celebrem la festa de Sant Benet. El pare dels monjos d’Occident ens mostra que, després de XV segles, la vida monàstica és tan actual com al segle VI. I és que el monaquisme, ahir, avui i sempre, és un camí que consisteix a trenar una història d’amor i de vida. Aquest és l’objectiu dels qui als monestirs es consagren a Déu en el seguiment de Jesús i que en el si d’una comunitat volen fer de la pròpia vida, enllaçada amb la del Mestre, una història d’amor.
El monjo, tot seguint l’Evangeli, i al si de la comunitat, somia, arrisca i es compromet en un estil de vida que el porta a treballar per canviar el seu cor. O millor: per deixar que Déu canviï el propi cor de pedra, en un cor de carn. És Jesús Ressuscitat, centre de la vida del monjo, que il·lumina la nostra esperança i les nostres nits fosques i que guareix les ferides del cor. I és en l’esperança, en un temps de tantes desesperances i de tantes morts, que els monjos hem de sembrar llavors de resurrecció.
El 27 de març de l’any passat, a l’inici de la pandèmia, en la pregària del papa Francesc, en una plaça de Sant Pere totalment buida i sota la pluja, el bisbe de Roma ens convidava a triar entre «el que compta veritablement i el que passa, per separar el que és necessari del que no ho és».
Aquestes paraules del papa em recordaren el que va fer Sant Benet, un jove de família benestant que provinent de Núrsia anà a estudiar a Roma, en aquell moment centre d’una societat decadent. Desencisat d’aquell ambient superflu i frívol, Benet abandonà els estudis i se n’anà a Subiaco. I en una cova, en un lloc amagat, creà el seu desert interior, en una solitud desitjada per trobar Déu en el silenci del propi cor. A Subiaco, Benet descobrí en la mirada de Jesús la profunditat d’un amor etern, que arriba fins al cor de cada persona. I en el silenci, Benet va descobrir aquella part del cor on Déu hi habita i on podem trobar el secret de l’alegria. Benet, que cercava Déu, se n’adonà que Déu el cercava a ell abans i tot, i d’aquest desig mutu en sortí la vida monàstica, que no és sinó aquesta recerca del Déu que és amor.
El monjo no se sent un superhome, sinó que és aquell que, tot i reconèixer la seva feblesa i la seva fragilitat, sap confiar en el Senyor que l’ha cridat per viure aquell goig que omple el seu cor. I és que l’amor, i només l’amor, és a l’origen de la vida del monjo, com una aventura que el fa sortir d’un mateix.
El monjo és aquell que, amb «un cor i una ment oberts a tota la humanitat», com ha dit el P. abat Josep Mª Soler, vol fer amb la vida i amb la pregària, un servei a favor del nostre món, com les monges de Sant Daniel i els monjos de Solius.
En aquest temps marcat per la Covid-19, la vila de Tossa, que venera Sant Benet en la seva ermita, l’aclama amb aquests Goigs: «Esta vila que’us professa/ un amor molt singular,/ ser espera en Vos ilesa/ de peste, y tot mal estar:/ á bon arbre está arrimat/ lo que á vostra sombra acut».
