Anys enrere, quan el món al qual vivíem era «normal», els estius eren diferents. Anàvem a la platja i gaudíem, no només del sol i del mar i de les impressionants vistes. També ens delectàvem de l’espectacle de veure la resta de «torrats» que, vestits únicament i exclusiva amb una minipeça de roba triangular que es deia «tanga», que tot just tapava l’entrecuix (sense tenir en compte si l’animal a cobrir era conill o cigala) i deixava al descobert les pitreres i mugrons de dones i homes sense importar si eren més grans o més petits, penjaven o eren ferms i musculats. Els banyistes es posaven Lancaster a la pell com qui posa sal i pebre a l’entrecot, i s’estiraven sobre les seves tovalloles-graelles per anar-se cuinant, a poc a poc, una volta darrere l’altre, i així acabar «al punt» (amb alguna butllofa), donat que la cuina a baixa temperatura encara no s’havia inventat.

Avui, entre ordenances municipals de civisme i pandèmies, fins i tot les boques estan tapades. S’ha acabat l’esguard cridaner, el lligar amb un moviment de maluc per ensenyar la mercaderia, el somni que un cubà és molt més que un ciutadà d’una illa caribenya o que el salt del tigre no té res a veure amb Bengala. És clar que, per sort o per desgràcia, no tothom obeeix sempre les regles, ni les que imposa la llei, ni les que dicten l’estètica i el bon gust o decòrum. Així vam poder veure l’altre dia un estrambòtic personatge exhibint les seves natges pel «carrer de davant», el centre comercial per excel·lència de la turística vila de Roses. La imatge era surrealista –un home de més de 40 anys i lamentablement ni massa ben fet ni cuidat es passejava entre botigues i turistes tot «lluint» els seus glutis a tort i a dret i convertint-se, per uns minuts, en trending topic del dia a les xarxes socials. És clar que el preu per aquests cinc minutets de glòria l’haurem de pagar entre tots. El desinterès sexual que provocava aquella imatge d’un cul penjant i touet haurà espantat més d’un/a i aquells que, a pesar del pas dels anys i dels signes evidents que deixa el pas del temps en la nostre imatge, pensem que l’amor és lliure i etern, tindrem menys oportunitats per enlluernar algun/a jove amagant les nostres pells sota les nostres robes «de marca» i de tacte delicat.

Fa molt temps que les càmeres dels mòbils, Facebook, Instagram, WhatsApp i tantes altres aplicacions s’han carregat la llibertat d’exhibir-se a les platges i els polítics s’han afegit a endurir les condicions per fer-ho als carrers de les nostres ciutats i pobles. És cert que aquesta neteja de l’espai visual és molt més d’agrair que de lamentar la major part del temps, diguin el que diguin els fonamentalistes sobre el dictat de l’estètica. Però davant la gradual desaparició del bon gust i de l’autocrítica, està bé que apareguin altres mecanismes que imposen certa netedat a les nostres platges i carrers. I els irreductibles, que continuïn fent el pallasso!