L’altre dia, passejant pel meu poble, m’adono d’una porta enorme, vermella, al costat de l’església de Sant Llorenç. Aixeco la vista i hi veig un petit rètol: Càritas.
Davant la porta, una cua de gent, que, pacients, guarden el seu torn per entrar. Entrelluco una mica i veig tot un grup de voluntaris que els fan a mans unes bosses.
Mentre observo no puc evitar sentir una conversa:
- Creus que ens donaran Donuts de xocolata, mama? Pregunta un nen de la cua.
- Ens hem de conformar i estar contents amb el que ens donin... Contesta la mare...
Conec un dels voluntaris que acaba el seu torn. En passar pel meu costat, em comenta: quan veus que algú que has acompanyat i has ajudat se’n surt és molt bonic!
A Bescanó tenim de tot: piscines amb aigua salada, un teatre espectacular, uns pavellons immensos, pistes de tennis, parcs infantils... però tenir una entitat com Càritas que és capaç d’adaptar-se a les situacions, preocupar-se’n i acompanyar les persones en el moment que ho necessiten perquè recuperin la seva dignitat i una vida autònoma, no té preu, que diria aquell.
Amb una profunda emoció torno cap a casa... no abans sense haver-li donat, a aquell nen, un paquet de Donuts de xocolata. Encara el veig mossegant-ne un amb ganes!
Gràcies a tots aquells voluntaris i voluntàries i a tothom que fa que, a Bescanó, Càritas faci tan bona feina!
Orgull de poble!
