En l’antic ordre franquista, la unitat d’Espanya va ser el lema del frontispici sobre el qual es va armar tot l’edifici regimental. Espanya es representava com una, gran i lliure seguint la retòrica falangista, que no era altra cosa que la versió pàtria de l’ultranacionalisme després de la Primera Guerra Mundial, la qual va industrialitzar el bel·licisme. Ens van alliberar d’aquella brutal conflagració gràcies als desastres colonials i la depressió del 98. Potser per això, perquè va agafar frescos els espanyols, ens vam avançar a la segona gran guerra amb un salvatge conflicte civil que va servir de banc de proves per a les batalles europees que es van succeir.
A aquesta mateixa unitat com a armadura política s’hi aferra ara el nou partit espanyolista, Vox, el naixement del qual està directament vinculat al repte que per al país ha suposat l’activisme independentista català. Resulta obvi que si Vox tingués competències executives a l’Estat aplicaria immediatament l’article 155 de la Constitució, limitant o fins i tot anul·lant l’autonomia catalana, prenent el control directe tant dels Mossos d’Esquadra com dels mitjans de comunicació públics, utilitzant per fer-ho, si cal, a la Guàrdia Civil o a la mateixa Legió, cabra inclosa.
Europa entraria en estat de pànic, per més que en alguns països excomunistes de l’Est pot ser que aplaudissin la utilització de la mà dura en l’acció de govern. Només la improbable victòria de Marine Le Pen en les eleccions presidencials de la primavera que ve a França donaria versemblança a l’escenari descrit.
El Partit Popular, en canvi, és força improbable que arribi a tant, entre altres raons perquè la seva adscripció i tradició europeista el situen en un territori molt més dialogant per més que, en el moment actual, el tacticisme electoral l’impulsi a reprovar qualsevol indici de negociació política amb el sobiranisme catalanista. L’argument popular no és altre que la defensa de l’Estat de dret, un còmode valor polític que es ven com la inexpugnable muralla de Troia però que, en realitat, amaga una altra fal·làcia més dels que no volen pensar en els mecanismes complexos que condueixen a la construcció del pensament social. O el que és el mateix, el conservadorisme com a màxima expressió de la immobilitat política.
En la sèrie televisiva The good fight, els guions de la qual obra del matrimoni Robert i Michelle King sempre estan atents a l’actualitat més immediata, es descriu un món posterior a la presidència de Trump on la justícia s’imparteix en el magatzem del darrere d’una papereria per part d’un jutge, sense titulació, que aplica el seu particular sentit comú i les seves afinitats personals per establir un marcador entre la defensa i la demanda en cada cas. Metàfora de la xarlotada en què s’ha convertit part de la justícia nord-americana després de tres temporades de serial en què els jutges semblen extrets d’un frenopàtic abans que d’una prestigiosa facultat de Dret.
Més encertadament irònica és encara la història que s’explica a El método Kominsky de Chuck Lorre, a l’última entrega de la qual el seu protagonista –Michael Douglas és Sandy Kominsky–, coneix «de veritat» l’actor Morgan Freeman que està interpretant una sèrie de ciència ficció en què ha perdut el gènere masculí en favor d’un gènere neutre. Freeman ja no és ell ni ella («he» o «she») sinó això («it»), en una delirant seqüència, encara que no tan inversemblant després del vist i sentit en la nova llei trans que ha enfrontat diverses sensibilitats del feminisme espanyol.
Lluites faccionals habituals en el bàndol progressista, la tendència a creure en solucions finals i maniquees fa difícil avançar cap a filosofies més panteistes o, simplement, cap a dialèctiques relativitzadores. L’arrel religiosa de l’esquerra que promet veritat, redempció i justícia futura. I encara sort que les forces llibertàries que sempre han acompanyat l’esdevenir dels «revolucionaris» qüestionen les tendències militaritzadores i repressives encarnades avui dia en part de Llatinoamèrica i a la potència xinesa. Creences enfront de ritus.
Ho havia vaticinat Tony Judt, per a qui la nova esquerra viu sota el paraigua d’una gran retòrica, afectada per una onada de llibertat individual i identitària sense precedents a casa, però defensant causes col·lectives a l’exterior. Potser per això, els grans grups domèstics han quedat de la banda conservadora –incloent obrers i jornalers– mentre que la identitat s’ha convertit en el principal cavall de batalla per a l’esquerra.
No ha d’estranyar, com a conseqüència de tot això, el momentani descrèdit de la política que afecta el conjunt del repartiment i de tota la producció de l’obra, incloent-hi els tramoistes, el que representa una novetat respecte a anteriors crisis de sistema com les que van afectar, per exemple, a la monarquia parlamentària italiana o a les repúbliques espanyola i de Weimar, així com a la primera portuguesa o la liberal polonesa també, que van col·lapsar per diversos motius, entre d’altres perquè van alimentar antagonismes.
Aquesta és, en definitiva, la qüestió decisiva en el present: de com la política democràtica en curs és capaç o no de generar solucions dinàmiques internes, prou àmplies i pactades per repel·lir als seus enemics actuals, que n’hi ha: integrismes religiosos, populismes , indigenisme redemptorista ... Cordin-se els cinturons, perquè no sembla que els polítics moderats en exercici vagin a fer aquest pas i només si se sosté incòlume l’Estat del benestar hi haqurà lloc per a un ordre polític en equilibri, entre el parlamentarisme liberal i la gestió socialdemòcrata del mercat. Tota la resta, depèn de l’avançament del coneixement.
