No us passa que parleu d’una pel·lícula de fa anys a la gent i sembla que només l’hagueu vist vosaltres? Ara costa d’entendre perquè les plataformes han creat el miratge que tot és accessible, però va haver-hi un temps en què només tenies tres maneres de veure segons quins títols: anant al cinema, primer; llogant-lo al videoclub, després; i esperant l’emissió televisiva, finalment. Això en el millor dels casos, perquè hi havia pel·lícules que s’estrenaven en sala i després no arribaven en VHS, i sobretot pel·lícules que arribaven a VHS sense pas previ per sala. Un cop es produïa l’anhelada emissió per cadena generalista la podies enregistrar, però clar, hi havia els talls publicitaris, la «mosca» (el logotip de la tele en qüestió) i els títols de crèdit majoritàriament tallats. Això va provocar que, excepte en els casos de títols que han aconseguit anar prorrogant els seus drets, molts films han semblat desaparèixer de la memòria col·lectiva. Però per poderós que sigui el record que en tinguis, en el fons en el seu dia no el va veure tanta gent, i per més que insisteixis a comentar-los et trobes que la resta de persones no tenen ni idea de què els parles, a menys que també siguin cinèfils compulsius que compren edicions digitals d’importació o conserven els vells reproductors.
Un servidor en tenia dues, de pel·lícules, particularment enquistades. Una és 8 millones de maneras de morir, un expeditiu i atípic policíac dels 80 amb Jeff Bridges i Rosanna Arquette. Fora dels cercles cinèfils, semblava que ningú no en tenia cap mena de consciència (de fet, el 1986 ja va ser un fracàs, en gran mesura perquè s’escapava dels cànons del gènere), però ara que l’ha recuperat la plataforma Filmin potser aquells a qui ens ha continuat apassionant al cap dels anys podrem parlar-ne sense rebre mirades d’estranyesa. L’altra és un cas encara més greu, Trans-Gen, los genes de la muerte. Aquest film de terror del 1987 sobre llegats enverinats i experiments genètics es va estrenar en cinemes, va aparèixer en VHS i va tenir algun (intempestiu) passi televisiu, però després s’ha fet fonedís. No és a cap plataforma ni ha tingut cap edició digital. Potser ara tindria més èxit que quan es va estrenar, perquè el gènere no gaudia de la bona salut comercial que té ara. Però és com si no existís: s’ha convertit en el més semblant a la projecció privada d’unes fantasmagories invisibles a l’ull aliè. Segurament per aquest motiu és millor pel·lícula dins el meu cap del que ho deu ser en realitat.
