Cowbed es diu la novel·la. En anglès sempre queda millor que teranyina –se’n diu màrqueting. Dibuixa un món futurista on la bombolla que protegeix la individualitat ha desaparegut gràcies a un aparell conegut com a connectodrom. L’enginy permet que totes les persones estiguin connectades permanentment unes amb les altres. Però aquesta no és la seva funció principal.
Si bé en la nova societat hi ha preceptors que gestionen el dia a dia de les ciutats, la màxima autoritat l’exerceix el Núvol, un ens metafísic tecnològic que té el destí de la comunitat a les seves mans. Al final del dia cada element ha de parlar amb el Cloud. Mentre ho fa posa el dit sobre la pantalla. Es detecten una sèrie de paràmetres que determinaran aspectes com la fiabilitat, lleialtat, solidaritat, altruisme, sinceritat, pensaments erronis, tendències esbiaixades, esperit comunitari, patriotisme,…
L’argument de Cowbed és sobre les cuites d’una parella de dissidents del sistema. L’amor que els uneix impedeix adonar-se que pel Cloud no són més que partícules virals que si una cosa aconsegueixen és reforçar les defenses del sistema. La gran teranyina ens manté a tot atrapats, tant «els apocalíptics com els integrats».
No us preocupeu si no us sona la novel·la. Me l’acabo d’inventar. Ho sé, poc original, cau en els tòpics del gènere de la distopia. Fahrenheit 451, Nosotros, 1984, o una més recent El conte de la criada, tenen en comú una societat sotmesa a un poder omnímode. M’atreviria a dir, però, que el tret més significatiu de les distopies no és tenir la bota del totalitarisme sobre el ganyot, sinó haver estat parides en la matriu d’una utopia. Segons John Gray, les utopies són somnis d’alliberació col·lectiva que en despertar veiem convertits en malsons.
Les utopies no formen part de la naturalesa humana. Pensada per transmetre els gens a la descendència i especular una mica sobre què hi fem en aquest món i altres qüestions irresolubles, no se li pot demanar res més.
Qui es podia imaginar en l’Alemanya d’entre guerres que governaria un partit que seria responsable de l’holocaust i d’una guerra que sembrà Europa de creus. O que la igualtat, fraternitat i llibertat de la revolució francesa es guardaria a l’ombra de la guillotina. O que Rússia, Xina, Cambodja, durant les respectives revolucions comunistes per construir una societat millor es convertiren en camps de concentració i extermini.
La pandèmia de la covid ens ha recordat que la realitat és més imaginativa que la ficció. Molts han imaginat distopies més fantasioses i trasbalsadores, però pocs que en poguéssim donar testimoni. Les funeràries fent fèretres a cops de martell amb quatre fustes per a ús immediat. Geriàtrics buidats amb les finestres obertes i les cortines assotades pel vent. Helicòpters a l’aguait de gent emboscada. Llums blaves escrutadores circulant per la negra nit. Controls policials davant la fugida de la població de les ciutats. El personal sanitari protegit amb bosses d’escombraries atenent pacients pels passadissos. «Homes de Harrelson» entrant amb el procediment de puntada de peu a la porta a domicilis de subversius. Camps de futbol sense ni una ànima. Lots de vacunes reservades pels alts mandataris. Epidemiòlegs amb una bola de vidre informant als polítics. Polítics amb rostre sever informant a la població. La població que ha decidit mirar el canal de National Geographic.
Igual que en física els sistemes tendeixen a l’entropia, les societats que es distreuen s’ancoren en la distopia. Les distopies que esperen a la cua no seran dures com els totalitarismes, sinó edulcorades amb estèvia. La primera llavor la plantarà el polític que promet l’alliberament del poble.
