Fa pocs mesos l’amic Carles Campuzano em va parlar amb cert entusiasme de la figura d’Amadeu Hurtado que, per mi, aleshores, era lleugerament desconeguda. Qui era Hurtado? Era un advocat i polític català, d’inicis del segle XX, originari de Vilanova i la Geltrú, destacat membre d’Acció Catalana, bon amic del president Macià, va ser president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i President de l’Ateneu Barcelonès, a més de diputat. Un catalanista acèrrim que es va haver d’exiliar a França després de la guerra.

El president Companys va designar Hurtado advocat de la Generalitat per a la defensa dels seus interessos davant el Tribunal de Garanties en el conflicte competencial sobre la Llei de contractes de conreu. La pèrdua d’aquell plet va ser el detonant que va desembocar, mesos després, en els fets del 6 d’octubre del 34 que va portar al govern català a la presó.

El tòpic diu que la història s’ha de conèixer per no estar destinat a repetir-la. Potser l’estudi i el coneixement dels fets protagonitzats pels nostres predecessors no implica, necessàriament, que es repeteixin certs episodis. Potser el destí és inevitable o, simplement, la història és matemàtica i cíclica, com descrivia el figuerenc Alexandre Deulofeu.

Endinsant-me a conèixer més la figura d’Amadeu Hurtado, va caure a les meves mans el llibre que conté el seu dietari on descriu minuciosament com s’anaven succeint els fets del plet que citàvem abans fins al 6 d’octubre.

Es copsa com Hurtado, persona d’ordre, rigorosa i professional s’esmerçava per desenvolupar les interpretacions jurídiques possibles per tal de guanyar la causa i que el Tribunal no anul·lés la llei. No només això sinó que, fent evident que el Tribunal la tombaria, va cercar solucions jurídico-polítiques, pragmàtiques, que donessin sortida al conflicte. Es va reunir amb infinitat de personalitats rellevants del moment per buscar vies d’entesa i reconeixement mutu d’una Generalitat de Catalunya i una República espanyola encara –les dues– molt tendres.

En el llibre es destil·la d’una forma clara el progressiu desencant d’Hurtado amb els partits. Sobta apreciar com consellers de la pròpia Generalitat de l’època maniobraven a les seves esquenes per, lluny de buscar solucions, engreixar el conflicte polític. Hurtado escrivia el 14 de setembre del 34: «Els temps no estan per les forces constructives perquè no se sap el que s’ha de construir.»

Mentre, el Estado seguia fent d’Estado, i anava repetint aquell ritornello massa familiar i carregós que «no podemos daros la razón y es que, además, tampoco queremos». Tot plegat amb connivència amb el poder judicial que el mateix Hurtado sentenciava: «La magistratura judicial ha fet tot el que ha sabut per arribar a ser odiosa». Qui diu la magistratura, diu certs estaments polititzats del poder judicial o, encara que no formi part de la judicatura, el Tribunal de Cuentas. Efectivament, hi ha coses que no canvien.

Eren temps convulsos i es fa inevitable buscar algun paral·lelisme amb l’actualitat. Després de molts vendavals, amb la perspectiva temporal dels fets, sembla que l’actitud pragmàtica i realista és la més adequada. Tanmateix, la història situa al pseudooblit a persones com Amadeu Hurtado que també fou un patriota, honest i brillant, com tants altres, i que també va somiar i treballar per un país més just, més pròsper i més lliure.