La realitat, tan inestable, no li deixarà ni els primers cent dies al nou Govern de Pedro Sánchez. Aquí hi ha la primera manifestació sindical, el nou salt a la tanca de Melilla, el problema cubà, la sentència del TC sobre l’estat d’alarma. Per al vertigen actual, cent dies és més del que ara duren els gabinets normals, així que no hi haurà treva. El PP ja ha dit que no mourà la seva posició, contrària a configurar qualsevol pacte d’Estat. Ho sabem: el que faci Nadia Calviño no els preocupa, però res del que faci Sánchez estarà ben fet, perquè això concerneix a Catalunya. Aquí l’oposició no ofereix el mínim marge i continuarem a cara de gos. La contraprogramació de Casado, que mentre es reunia el nou Govern es va presentar el mateix dia, a la mateixa hora i en una taula semblant a una mena de «govern bis», permet assegurar que les espases seguiran en alt i que la lluita continuarà en tots els fronts, en el judicial sobretot.

Un dels avantatges de Sánchez és que pot presentar cares noves, mentre que Pablo Casado amb prou feines té possibilitat de tocar un rostre a les seves files. Només ha de tenir cura d’una cosa: que ell segueixi aquí quan arribi el moment de la veritat. En tot cas, el cansament de les cares velles juga a la seva contra, ja que l’equilibri de corrents i protagonisme a les seves files no es pot tocar.

Sánchez, per contra, ha sacsejat tots els equilibris interns al seu favor. Amb la victòria de Juan Espadas a Andalusia, amb l’amic català en alça i amb l’amic valencià en el millor moment de la seva trajectòria, definint un model de treball cap a pràctiques cooperatives d’esperit federal, Sánchez té a la mà la palanca per transformar de dalt a baix el PSOE. I no només això. Ja és hora de regular la Conferència de Presidents, el veritable Senat, i de deixar clares les diferències entre la serena cooperació institucional i el filibusterisme d’Isabel Díaz Ayuso.

Ara veiem, a més, que la funció d’Iván Redondo era contenir la llibertat d’acció de les dues persones a les quals Sánchez devia el seu lideratge, José Luis Ábalos i Carmen Calvo, perquè no guanyessin massa protagonisme ni es cobressin cara la seva ajuda. Aquest és potser el sentit que els tres surtin a la vegada. Fer ministre Redondo hauria estat contraproduent per ultimar l’ordenació del PSOE. Així que l’estratègia Sánchez sembla clara. Deixar que a les generals es presentin figures d’un partit renovat, amb les noves ministres dotades de cert arrelament social i ciutadà, sense tocar els líders regionals, i esperar que una política econòmica ferma i una forma més discreta de govern li doni vots a Madrid.

I és que, segons totes les aparences, el perfil de les noves ministres és més aviat propi d’un centrisme capaç d’obrir el ventall de votants als que estiguin espantats de la deriva popular i orfes davant la desaparició de Ciutadans. La retirada de Miquel Iceta del Ministeri d’Administració Territorial era una necessitat per a aquest esquema. Bona part de l’electorat desconfia d’unes converses entre Iceta i el Govern català. Amb elles, seria fàcil presentar les coses com un arranjament intern entre catalans que després quedaria beneït pel Govern d’Espanya. Aquesta imatge era dolenta a Madrid i blanc de les denúncies de l’oposició. Però, qui pot pensar en un contuberni filocatalà amb una ministra castellanomanxega, que ha crescut en el partit de José Bono i Emiliano García Page, i que exalça Alfredo Rubalcaba en la seva primera compareixença?

Per descomptat, tota la negociació amb Catalunya serà portada pel discretíssim Salvador Illa i sota la vigilant mirada d’Iceta, però les fotos se les emportarà Isabel Rodríguez, de la qual ningú pot pensar malament. I això és necessari per Sánchez per millorar la seva imatge a Madrid, si vol tornar a governar. Pot confiar en els seus socis de les nacionalitats, però necessita dues coses més: primer, erosionar el poder electoral d’Ayuso a la regió central i, segon, compensar d’alguna manera la previsible caiguda de Unides Podem, que no podrà mantenir el nombre de diputats que ara té. I, no obstant això, és vital per a aquest país bloquejar l’ascens al Govern central del bipartit de Vox i el PP.

Per això és important la nova ministra de Ciència, Diana Morant. El nombre de joves científics de qualitat a Espanya és impressionant i, encara que no representin un gran ventall electoral, tenen una gran capacitat de representar la joventut i els seus ideals de futur. Tornar-los la il·lusió, com promet la ministra, seria simbòlicament important. Per això és una pena que el Govern no hagi disposat de marge per canviar Manuel Castells, la gestió del qual a Universitats té un potencial electoral directe, fins ara completament menyspreat en implicar-se en la defensa de l’ensenyament virtual, cosa que els estudiants no perdonen.

En aquest sentit, que Sánchez pugui governar estarà tan ajustat que tot dependrà de dos aspectes addicionals: primer, dels resultats que obtingui la formació d’Íñigo Errejón, i, segon, dels resultats que aconsegueixin una sèrie de partits com Compromís, o els de Terol, Canàries, Cantàbria, etcètera. Tots dos aspectes podrien avançar a la vegada si Errejón enllestís una formació federal en tota regla. En tot cas, ja ha aconseguit una cosa molt important, amb un esforç constant d’atenció a la realitat, és a dir: mostrar que Més País és una punta de llança d’idees modernitzadores reals, impulsant l’agenda de transformacions materials bàsiques de la nostra societat (laborals, vitals, culturals, feministes i verds), sense deixar-se portar per un radicalisme retòric estèril, sinó inspirant-se en un reconeixement objectiu de la realitat. Per això ha deixat expedit el camí a una cooperació funcional amb l’agenda de progrés espanyola, perquè sap que és inajornable un programa de reformes raonables al servei de les classes populars. Aquesta agenda només compta amb el poder executiu per desplegar-se i per això es necessita que aquest s’exerceixi en aquesta direcció progressista en el mitjà i llarg termini.