La distinció entre dreta i esquerra a nivell polític és una herència de la revolució francesa, on els sectors republicans més radicals, els jacobins, seien a l’esquerra de l’hemicicle de l’Assemblea Nacional, mentre els moderats tenien els seus escons a la dreta. Posteriorment s’ha continuat utilitzant aquesta terminologia tot i que, avui dia, més que la posició a l’hemicicle, el que situa ideològicament una formació política és el seu programa i les seves relacions amb altres forces polítiques afins, com poden ser els diferents grups al Parlament Europeu.

És evident que a cada país la consideració dels ciutadans sobre l’eix dreta-esquerra pot ser diferent. Així, si hem de fer cas de com veuen els ciutadans catalans les diferents opcions polítiques, 115 dels 135 diputats del Parlament Català pertanyen a partits o coalicions considerats d’esquerra o de centre-esquerra pels seus propis votants: PSC, ERC, En Comú Podem, la CUP i fins i tot Junts, en conjunt un cas únic a la Unió Europea. És evident que a casa nostra, la percepció dels votants està molt condicionada per una més que qüestionable associació entre independentisme i esquerra, per una banda, i entre unionisme i dreta per l’altra, que pot no coincidir amb les opcions en temes econòmiques i socials dels electors, fonamentals en ciències polítiques per a definir la dreta i l’esquerra.

Molt lluny d’aquestes posicions queda la percepció dels ciutadans francesos d’aquest tema, en el seu cas gens condicionada per conflictes nacionalistes o territorials. Així, segons una recent enquesta, tan sols un 13 % de les persones consultades es consideren d’esquerres, mentre un 32 % s’autodefineix de centre i un 39 % de dretes. Ni tan sols el moviment de les armilles grogues (les gilets jaunes), protagonista d’importants protestes a París i altres ciutats gal·les a partir d’octubre de 2018, es reivindicava com clarament d’esquerres, doncs era més aviat un moviment anti-sistema on podien participar activistes des de l’extrema esquerra a l’extrema dreta. I una cosa semblant podríem dir del Moviment 5 Estrelles italià (Movimento 5 Stelle), el partit més votat a les darreres eleccions de l’any 2018 en aquell país que es mou en un ambigu espai transversal.

Tampoc és clara la posició d’alguns partits socialdemòcrates o laboristes en l’espectre polític. Si bé, amb raó, la majoria han estat habitualment considerats com de centre-esquerra, en alguns casos, com el que va ser Nou Laborisme de Tony Blair, haurien de considerar-se més a prop d’un centre «social-liberal», a l’estil del Partit Demòcrata dels Estats Units, o fins i tot del centredreta, si hem de fer cas a l’escriptora i activista canadenca Naomi Klein. I si ens referim al Partit Democràtic italià, teòricament també socialdemòcrata, ens costa igualment de situar-lo en el centre-esquerre, ja que alguns dels seus dirigents o exdirigents més destacats, com Enrico Letta o Matteo Renzi, procedien del Partit Popular Italià, mentre altres com l’excomunista Walter Veltroni asseguraven en alguna ocasió que el partit era «reformista, no d’esquerres».

Els conceptes de dreta i esquerra, entesos com més o menys crítics amb el capitalisme poden semblar desfasats, però no resulten indiferents per al poder econòmic. Només així s’explica que els governs estatals on han participat partits d’esquerra radical, clarament crítics amb el capitalisme, han estat pràcticament inexistents a Europea occidental en els últims 50 anys. Tan sols trobaríem casos puntuals, com el del Partit Comunista Portuguès després de la revolució dels clavells (1974-1976), el Partit Comunista Francès durant els anys 1980 i 1990 o la Coalició de l’Esquerra Radical a Gràcia (Syriza) (2015-2019), amb qui la UE es va esforçar per imposar unes estrictes i anti-populars mesures d’austeritat. Sense oblidar l’actual govern espanyol, recentment remodelat, on Unides Podem compta amb cinc ministeris i que afronta una gens fàcil sortida de la pandèmia.