Una de les causes principals de la lamentable situació de pobresa que afecta una gran part de la ciutadania és la manca d’ocupació, i per tant l’alt nivell d’atur. A això se li ha de sumar l’existència de treballs precaris i temporals que aboquen els treballadors titulars d’aquests contractes a situacions de veritable necessitat. Els que gaudim d’una situació econòmica sanejada sovint no som conscients d’aquesta pandèmia antisocial que tan greument afecta la nostra societat.

És preocupant veure la deriva del nostre món, i més en concret del nostre país, quan observem que des del 2008 s’han anat diluint esperances i objectius sobre una millor distribució de la riquesa, un sistema fiscal més progressiu i un treball i salaris dignes. La indiferència de molts i la manca de compromís i de responsabilitat per part de dirigents econòmics, polítics i socials no han contribuït a millorar les perspectives i han posat en risc de fractura la nostra societat.

No podem restar indiferents quan sabem que el 25% de la població espanyola viu en la pobresa. No és un tema individual, ni una qüestió imputable, només, als que estan afectats i es troben en camí d’exclusió social, per moltes causes. És un problema social de primer ordre que s’ha agreujat pel tema de la COVID, però que té les seves arrels de molt abans. I la crisi de l’habitatge, com una mostra més de la realitat de la pobresa, està arribant a proporcions preocupants i fins i tot inquietants. Cal remoure consciències i aportar recursos per evitar aquesta dramàtica deriva cap a la pobresa i l’exclusió social. Cal replantejar el sistema de protecció social, per evitar la picaresca i fomentar la inclusió activa de les persones a la societat.

I no es pot deixar en mans d’ONGs i entitats de bona voluntat social la protecció bàsica de les persones. Una societat avançada ha de vetllar pel conjunt dels seus conciutadans i ha de facilitar l’accés al treball, al menjar, a l’habitatge, a l’educació, a l’assistència sanitària. Cal que les instàncies de poder, representades a les administracions públiques, molt especialment, prenguin mesures, promoguin iniciatives i dediquin recursos per evitar la pobresa i l’exclusió social. Una distribució més justa i equitativa dels recursos evitarà la pendent cap a la pobresa i facilitarà la pau social, imprescindible per a la convivència. I això s’ha de fer reiterant que viure en societat implica contribuir personalment, cadascú des de les seves possibilitats, assumint i complint els nostres deures i exigint els nostres drets.