El secretari general de la UGT, Pepe Álvarez, va aplaudir i agrair l’acte de generositat i valentia del president Pedro Sánchez d’atorgar indults als presos independentistes. Va ser a l’acte de benvinguda a Dolors Bassa que, per la seva part, va agrair a la UGT haver demanat el seu indult, però no va dir ni una paraula a favor del Govern espanyol.

De fet, els nou empresonats van sortir amb la lliçó apresa. Per ells, la concessió de la mesura de gràcia era una victòria de l’independentisme. En clau triomfalista van sustentar la retòrica de la confrontació amb els poders estatals. Per Oriol Junqueras, els indults eren una prova de la feblesa de l’Estat, que s’hauria vist obligat a aprovar-los per la pressió del poble català i dels organismes internacionals. Quina perspicàcia!

Però aquesta visió il·lusòria està destinada al consum dels fidels seguidors i és una demostració del temor a aparèixer com uns vençuts. En efecte, cap d’ells ha impugnat la mesura de gràcia, han acceptat la magnanimitat d’un govern titllat de repressor, han admès implícitament la culpabilitat, han reconegut de facto que no són presos polítics i s’han acollit al perdó signat pel monarca Felip VI, aquells que diuen que no tenen rei.

L’actitud pròpia d’un ben nascut de ser agraït ha sigut un obstacle insalvable. Tal com diu el refranyer: «De porc i de senyor se n’ha de venir de mena», per confirmar que de la mediocritat no cal esperar-ne gestos de gratitud.

Tal com era d’esperar, tots els indultats s’han reafirmat en els seus ideals. No caldria, si no! Cap demòcrata exigeix la renúncia dels seus principis, sempre que les actuacions no traspassin els límits de la legalitat. Fora d’això, poden gallejar tant com vulguin.

Com que no tenen res a fer, un dia sí l’altre també, recorren els pobles a predicar la bona nova, que ara ja és vella, arrugada i pansida.

Així, a la plaça Major de Vic, dijous 14 de juliol, Jordi Cuixart clamava: «Estem farts que no se’ns escolti, però no deixarem de lluitar fins que aquest país sigui independent». També Josep Rull insistia que estan «més forts que mai». Quim Forn afirmava que «us devem seguir lluitant». Jordi Turull assegurava filosòficament que «per tornar-ho a fer, s’hi ha de tornar a ser». I Jordi Sànchez apel·lava a la necessitat d’un nou referèndum.

I el divendres 5 de juliol, en un acte organitzat per commemorar el 60è aniversari d’Òmnium Cultural a Elna, municipi francès dels Pirineus Orientals, Jordi Cuixart manifestava que «ho tornarem a fer, ho farem junts i ho farem millor».

Amb calculada ambigüitat, aquest eslògan indica molt de soroll per no res. Són conscients que no toquen de peus a terra. I com els ciclistes, es fotran de morros si deixen de pedalar.