Temps enrere, quan Espanya encara dubtava què seria de gran, molts pares enviaven els nens a Anglaterra amb l’esperança que quan tornessin els podrien posar a la recepció de l’hotel o darrere el taulell de la botiga de souvenirs de la costa. Si bé no se sap fins a quin punt es compliren les expectatives, una cosa és segura, aquell jovent que els importava un rave aprendre anglès aprenguérem a esmorzar corn flakes i a fer cua per agafar el bus per anar a Piccadilly Circus. Per què estranyar-se del desori de la cua si al parer d’alguns veníem d’«una tierra de cabreros»!

La pandèmia de la covid ha propiciat que es decidissin a treure el nas de l’armari una sèrie de personatges que tampoc els agrada fer cues. Un armari que fa olor de naftalina i que només d’obrir-se deixa anar per terra la mantellina de la mare, una montera de torero, una ampolla de Varón Dandy, una casset del «novio de la muerte», una ampolla de Soberano i un tall mig florit de pernil ibèric. No són exactament negacionistes a pesar de tenir-hi un punt en comú. En el sostre del dormitori han retirat un mirall testimoni de moments íntims d’autocomplaença i en el seu lloc han col·locat una fotografia de l’Aznar amb la seva frase icònica: «A mi ningú m’ha de dir si haig o no de beure». Solen reivindicar el seu dret a ser lliures, que cap mal nascut coarti la seva llibertat sagrada.

A mi tampoc em cauen bé les cues. Considero que un darrere l’altre, pendent només del clatell del de davant, se’ns posa una cara de pena que recorda la d’un gos quan s’atura a fer caca. Sempre que he pogut he anat a la meva. Les relacions amb els meus caps sempre han grinyolat. Les aglomeracions, sigui en forma de manifestació, processó o desfilades, on a més de sentida de suor d’aixella es respira fervor patriòtic, em provoquen urticària. No sé si la meva suspicàcia davant la superioritat té els seus orígens en una nit de firmament acabat de polir i un nombre infinit d’estrelles et convidaven a un viatge intergalàctic. La veu aspre del cap de patrulla dels esquirols que dictava que havia de continuar treballant em feu tornar a la terra. Però si una cua he fet convençut que s’havia de fer ha estat per vacunar-me. A aquestes altures de la pel·lícula les evidències sobre l’eficàcia de la vacuna són tan aclaparadores que haver-les de discutir m’obligarien a posar-me de quatre grapes. Resultaria complicat garbellar les morts i les seqüeles per la covid com a resultat de l’obcecació dels fanàtics.

Rememorant Bertrand Russell quan deia que havíem de distingir quins ponts s’han de dinamitar i quins conservar, és bo saber quines cues s’han de fer amb el cap ben alt i de quines hem de fugir com de la pesta. És de persona sensata saber quan la meva llibertat trepitja la de l’altre. Que hi ha un temps per ser agosarat i un altre que crida a la prudència. Que el carpe diem en un cap verd és un llumí en mans d’un piròman. Que l’esperit crític −una desconfiança prudent− és necessària, però no trepitjar la paranoia demana un morro fi. Els fets solen ser més planers del que sembla. No sempre hi ha una mà negra darrere una tragèdia. Som una espècie gremial per defecte a pesar que sovint la convivència tingui les seves servituds. Qui diu que ningú li ha de dir el que ha de fer no s’adona que des que es lleva fins que tanca el llum del dormitori no ha fet altra cosa que seguir el mandat d’unes normes d’urbanitat que de petit li inculcà la mainadera amb l’esperança que quan li creixessin els queixals del seny sabés portar-se bé amb els veïns i contribuir amb el seu granet de sorra que la societat, si més no en aparença, tingués una retirada amb la somiada Atenes de Pericles.