Vaig créixer al poble d’Arbúcies a finals de la dècada dels quaranta i la meva infància es va perllongar fins a la meitat dels anys cinquanta. Un període dins del realisme màgic, en un món de ciència-ficció, que s’estenia paral·lel a la realitat quotidiana on els mestres ens picaven, els homes grans vivien amoïnats, permanentment malhumorats, i no els costava gens barallar-se amb els veïns o donar cops als nens perquè sí, només per exhibir l’homenia. A alguns perdedors d’una guerra terrible la vida no els havia tractat gens bé i s’escarrassaven per guanyar una mesada amb feines de bosc feixugues o en els conreus amb jornades de deu hores. Als ancians i dones longeves a l’hivern els treien i els deixaven asseguts a la porta de la casa perquè els toqués el sol. El record d’aquesta vellesa és una imatge dramàtica indeleble enganxat a la meva memòria pueril.

En aquells anys tristos no hi havia en el poble ni camp de futbol i els nostres jocs es realitzaven al carrer, a la riera o als boscos. El domini religiós era insuportable. Als nens ens obligaven a anar a catequesi, el rector els dissabtes venia a sermonejar-nos a l’escola, havíem de denunciar els nens que no anaven a missa els diumenges i ens feia renyar les estiuejants que portaven vestits escotats. A moltes cases es resava diàriament el rosari. També si volíem aconseguir assistència cristiana a la mort, s’havia de combregar el primer divendres de cada mes. I confessar-se un cop a la setmana. Els pares em van internar al Collell, on tots els professors eren capellans no gaire cultes ni eixerits; el centre pertanyia al Bisbat de Girona. Cada dia a les vuit del matí, missa, i al vespre, rosari; es resava sempre abans dels àpats i ens van ensenyar molts cants religiosos. Un dia, en parlava amb l’escriptor Josep Maria Gironella i em tornà a recordar que va ser al Collell on va perdre la fe perquè va observar molta manca de caritat cristiana entre els clergues.

Recordo que corria de casa en casa una petita capelleta, a casa li deien l’armariet de la marededéu de Fàtima. El domicili familiar era l’última casa del carrer i em tocava a mi obrir amb una clau una caixeta sota el moble i recollir els diners, que els lliurava al rector; dues o tres vegades em vaig trobar amb petites notes anònimes demanant favors a la Verge; una deia que li concedís el favor que no calia esmentar perquè la Verge ja el coneixia, un altre era un galimaties que no vaig saber desxifrar, també la pregària d’una dona que demanava que el marit no l’enganyés més i que la Verge hi posés remei aviat perquè n’estava farta. El món era llavors com sempre havia sigut, un primer home de nom Adam i la primera mare, l’Eva, van ser els progenitors de la humanitat, i era impensable suposar que podien venir d’espècies inferiors perquè al poble no hi havia ximpanzés, ni goril·les, ni micos. Una vegada, ja més granat, em vaig atrevir a exposar la teoria de Charles Darwin que no sols la van refutar per immoral i irreverent, sinó perquè només un boig podia pensar aquestes animalades, com la que l’ésser humà procedeix dels animals.

L’immobilisme en aquells anys d’allargassada postguerra convertia les persones en éssers estàtics, regits per pensaments fixes entelats de prejudicis, reflexos condicionats, antics estereotips i tics socials d’acord amb les normes establertes, que es remuntaven a segles anteriors. Res canvia, tot és igual com sempre ha sigut. El triomf del filòsof conservador del quietisme, Parmènides d’Elea, enfront de la teoria demolidora d’Heràclit d’Efes en què el riu, i nosaltres som també riu, ho canvia tot i res és igual al que havia sigut i al que serà. Tot va canviar i la dècada dels seixanta va ser la més feliç i alegre en el meu poble. A l’anterior encara molta gent vivia en condicions deplorables en cases de pagès, que s’anaren abandonant i els homes s’incorporaven a la vida urbana treballant en les fàbriques i indústries i les dones en una empresa tèxtil, en l’hostaleria i fent de minyones en les cases particulars benestants. Rebien una bona mesada que mai havien cobrat al camp sempre exposats a feines de jornalers o d’escarràs.

El poble estava molt content, a punt de celebrar festes. Els bars s’omplien i a l’estiu feia goig veure les terrasses concorregudes, les famílies assegudes davant del domicili prenent la fresca i xerrant amb els veïns i passavolants. La festa era multitudinària i es crearen grups culturals, els del teatre, els de la coral, els que ensenyaven els vells oficis als joves, el cine-club, editàrem també una revista. Quan veig fotografies i algun vídeo d’aquell període hom s’adona fins a quin punt la gent estava de bon humor i l’ànima col·lectiva vibrava d’entusiasme. La comunitat era generosa, amable, prompta a ajudar, ens saludàvem els uns als altres quan ens trobàvem pel carrer. El meu germà Lluís m’havia dit que havia sigut la millor època del poble i la raó fonamental és que els diners corrien com mai ho havia vist. Ho he consultat a companys de la meva edat, també de més joves, i tots guarden records esplendorosos d’aquells anys. Érem joves i tot ho vèiem de color de rosa.

La dècada següent va ser menys bona, alguns estiuejants deixaren de venir perquè les empreses relacionades amb el tèxtil i la siderúrgia van notar la crisi del 1977; també alguns preferiren passar les vacances en el litoral que s’havia posat de moda. Cal recordar que el 1973 es produí l’embargament del petroli i el preu de la gasolina es disparà. Després dels anys de gran bonança econòmica, l’atur començà a preocupar. Tanmateix predominava encara la joia de viure en menys quantitat i qualitat que en anys anteriors. El canvi va arribar de cop i van entrar els electrodomèstics a les cases; el primer la rentadora, seguit de la nevera, la cuina econòmica, que anava amb carbó i que va ser substituïda per una de gas butà o elèctrica. El món s’havia posat en marxa, sotmès a una dinàmica històrica imparable; qui hauria dit que molts anys després una pandèmia el pararia en sec.