Potser la pandèmia hi ha contribuït, perquè pensar-se que no té conseqüències emocionals és una mica ingenu, però ja fa temps que tendeixo a plorar per qualsevol cosa. A veure, potser no per tot, perquè hi ha coses que sempre és millor prendre-se-les rient, però és allò que detectes que t’has estovat molt quan es tracta de llegir o veure clímaxs dramàtics a ficcions o quan t’expliquen una història (real) en què hi ha una sèrie d’ingredients ben conjugats. Analitzant-ho fredament, hi ha elements que s’han tornat infal·libles a l’hora de fer-me plorar. Per exemple, la solidaritat desinteressada (perquè n’hi ha de molt interessada) entre perfectes desconeguts, o cròniques de superació que traspassen fronteres físiques i generacionals. Després hi ha aquells que venen de lluny però l’edat i la paternitat t’han agreujat fins a extrems insospitats, amb la relació entre pares i fills al capdavant.
Abans, s’havia de mostrar d’una forma molt emocional, amb reconciliacions o retrobaments en situacions límit, però ara és que n’hi ha prou amb un moment afectiu per acabar fet un mar de llàgrimes. Per l’amor de Déu, però si fins i tot vaig plorar quan Nicolas Cage veu la seva filla a Con Air, i és una pel·lícula que ha vist cinquanta vegades i que té un personatge anomenat Cyrus el Virus. Dins de totes aquestes, hi ha una accepció que ha guanyat molta força, la de mares i pares que fan qualsevol cosa i més per salvar una filla o un fill. Aquí s’obren les comportes de l’embassament i la sanglotada pot durar hores. I no em puc descuidar dels animals. Oh, els animals. La pel·lícula ja em pot semblar una merda, i la història, súper previsible, que si hi ha una mascota i a sobre pateix soc capaç d’enrogir els ulls fins a la inflamació sobrehumana.
Sigui com sigui, no és una dada preocupant, sinó tot al contrari. Vivim en un món on massa sovint la llàgrima és percebuda com un símptoma de debilitat, o bé la solució final a un encadenat de patacades. Però el cert és que resulta alliberador i desassossegant, una expressió molt nítida de tu mateix que t’ajuda a pensar amb claredat respecte a algunes coses que potser has trigat molt a preguntar-te. A banda que, quan passa en un context que no s’hi presta, i a més ho fa amb vehemència, plorar acaba essent un generador de somriures: aquells que apareixen quan prens consciència que brames com el nen que vas ser per motius que ja no controles. En aquest punt exacte, d’una estranya manera, t’entens millor que mai.
