A qui se li acut llençar una burilla encesa des del cotxe sabent que la terra està molt seca i el perill d’incendi és evident? Intento entendre aquesta persona. No tinc res en contra dels fumadors, encara que no he fumat mai. He vist moltes vegades llençar la cigarreta per la finestra. He intentat avisar l’inconscient de torn però la seva resposta ha estat una amenaça contra la meva persona. A sobre van de prepotents! Penso: quan cremen boscos, urbanitzacions, terrenys del pagès de tota la vida, que senten? res?... Tan difícil és apagar un cigar? I llavors, quan veus la dantesca destrucció del cremat, arbres que tardaran anys i panys a renéixer, masies fantasmals, animals domèstics i salvatges morts! Fauna aniquilada en uns minuts! I en alguns casos, fins i tot, comporta la mort de persones! Per no mencionar el risc que viuen els bombers, voluntaris i els pilots d’avions per controlar aquests assassinats encoberts... m’esgarrifo de tanta crueltat! Ja sé que les persones que haurien de llegir això no ho faran, però pot ser algú de nosaltres podrà col·laborar en algun moment davant d’un fet tan bestial com és no apagar una burilla! Pocs actes són tan senzills per evitar una catàstrofe ecològica i humana!

Llegeixo que una dona dirigirà el Museu d’Art Contemporani (MACBA) per primera vegada en els més de 25 anys de trajectòria del museu: la curadora afrodescendent Elvira Dyangani Ose (1974). Els anteriors directors han estat Manuel Borja Villel (1988-2007), Bartomeu Marí (2008-2015) i Ferran Barenblit (2015-2021).

Com és públic i notori, el Macba és conegut –i alhora desconegut– per ser el museu on se salvaguarden els tòpics més ortodoxes que defineixen l’anomenat «art contemporani» –instal·lacions, gargots i esoterismes abstractes– que van ser implantats per la CIA en els Congressos per la llibertat de la Cultura (sic) a l’inici de la guerra freda cultural –anys cinquanta del segle passat–, amb l’objectiu de desacreditar les arts figuratives que són les pròpies de la civilització europea. És per això que en el «discurs» del MACBA –estrictament observat pels successius directors– no hi són representats –tot i ser els més famosos artistes de la contemporaneïtat– ni Dalí ni Picasso pel pecat de ser pintors figuratius. Val a dir que ambdós pintors –no s’hi val a badar!– estan àmpliament representats en el Museu Pompidou de París, i el Reina Sofia de Madrid...

Considero que va ser una bona notícia, l’anunci d’un paquet d’ajudes a la natalitat: que el Govern de la Comunitat de Madrid hagi respost al reclam de polítiques familiars i de suport a les dones que volen tenir fills, que generalment cau al desert, és molt positiu. Durant massa temps, en aquest país, la decisió de portar nens al món s’ha considerat una decisió privada amb efectes neutres en la vida social, i no és així. El declivi de la nostra demografia i l’augment de l’edat mitjana ens ha fet caure en el compte de la transcendència pública de la maternitat. Moltes dones, també a casa nostra, volen tenir més fills, però és un fet que la pressió econòmica, social i cultural els dissuadeix de fer-ho.