Jo tenia una fonda fascinació pels dofins i molta por a les orques, que també em fascinaven, però les temia massa; fins que la meva filla va dir-me fa poc que les orques eren dofins, i no balenes, i ara em fan encara por, però ja puc viure tranquil sabent i admetent que les orques i jo som una unitat de destí i que jo he vingut al món a abraçar orques. Preocupat des de llavors per aquesta revelació, he dedicat la meva vida a buscar un penjoll amb la forma d’una orca per poder-lo afegir a la polsera blava i rosa que també la Maria m’ha trenat, i per fi divendres vaig trobar el que buscava, i que ho comercialitzava a internet una empresa tarragonina sota el nom d’Enosa. Fa 75 anys que es dediquen a vendre productes nàutics. «75 anys de singladura», segons diu el seu segell commemoratiu.
Eren unes orques de fusta lligades a un clauer, al preu regalat de 5 euros cadascuna. Endut per l’eufòria de la troballa, en vaig comprar 20, més l’enviament en un termini màxim de 3 dies, per 8 euros. Després 20 orques em van semblar massa i a mitja tarda vaig enviar un correu per rebaixar la meva comanda fins a 10. Era divendres i hi havia temps perquè m’arribessin dimarts, el dia més oportú, prenent en consideració que ahir partia cap a Eivissa per passar els meus tres únics dies de vacança. La meva Eivissa, el meu hotel Nobu, amb els tres corresponents sopars al meu restaurant més estimat, i les meves orques. Jo envoltat de totes les meves joguines, jo al Nobu, jo proclamant que Eivissa és el món quan s’eleva i que tota la resta és silenci, jo com el capità de totes les orques, que són la suavitat i la força que vull per a mi i que m’interpel·la i que és la meva manera d’estimar, que vol dir d’escriure.
Dimarts al matí rebo el diligent correu de la comptable Josepa, d’Enosa, dient-me que el càrrec de les 10 orques que al final no necessito –i que en el fons sí que necessito, però ja m’entenen– m’ha estat retornat. Li truco i li demano a quina hora m’arribaran les orques, perquè duc dos dies de nervis, sense tocar vores, a l’espera de les meves noies, i penso que saber l’hora m’ajudarà a conduir millor la meva ànsia. Quan li demano em pregunto sincerament si es pot conduir l’ànsia quan no tens el que vols, i quan em respon que el paquet arribarà amb retard m’adono igual de sincerament que no es pot conduir absolutament res. Jo perdo els nervis i vull bombardejar Tarragona amb armament nuclear, que ja fa massa temps que no el provem amb persones; Josepa manté la calma. Quan li dic que necessito la meva comanda aquell mateix dia, dimarts, perquè dimecres molt d’hora volo cap a Eivissa, i necessito regalar-ne unes quantes a uns amics meus que són senyors molt importants, Josepa vol estar segura que som encara en la mateixa conversa.
- Estem parlant de les orques, veritat? −pregunta una mica incrèdula i superada.
- Esclar, Josepa. De què vol que estiguem parlant? Les orques són el motiu i el sentit d’aquest meu viatge amb persones tan distingides i vostès per l’internet van dir-me que si pagava 8 euros les tindria en 3 dies. Ara no em poden fallar.
- Té raó, me’n faig el càrrec, deixi’m parlar amb el gerent i li trucaré de seguit.
Cal lloar la correcció de Josepa, la bona fe que no sempre els comptables tenen, i la seva absoluta disposició a trobar una solució. De seguida la meva Josepa em torna la trucada.
- Pujar-li avui les orques a Barcelona ens costaria 100 euros. No podem assumir-ho. Però podem anul·lar la compra i li retornem els diners.
Jo crec que és el que volia Enosa: desfer-se de mi com a client, d’un boig que compra 20 orques i després diu que només en vol 10, i després diu no sé què d’uns senyors molt importants d’Eivissa. De fet, la comanda s’endarrerí perquè en estoc només tenien 8 orques i van haver-ne de demanar dues. Si ara busques «orques enosa» a Gooogle et dirigeix a una pàgina que t’adverteix que no en tindran mai més. Jo em pregunto si qui fa clauerets amb una orca no s’imagina que el seu públic objectiu soc jo, i només jo, el capità de les orques que les compra totes de cop i que en acabat en regala unes quantes a presidents, empresaris, genis i ministres com si fos el més preuat tresor. Em pregunto com pot costar tant d’entendre, tot això. De fet, no m’ho pregunto gaire, perquè m’he acostumat a no fer-me preguntes que ja en sé la resposta, i només la sé jo.
Tot això podia rondar el cap de Josepa, o potser no, el cas és que mantenint-se en tot moment en un to professional i resolutiu m’ofereix d’enviar-me les orques a l’hotel Nobu d’Eivissa, i és una idea que m’excita molt més que no que m’arribin a Barcelona. Que les orques vagin a trobar-se amb el seu capità a Eivissa, que s’estiguin amb mi al Nobu, em fa pensar en la meva més completa fantasia realitzada.
La vigília del viatge no puc dormir, de tantes coses que m’esperen. Voldria que Josepa me les dugués personalment, i convidar-la a sopar amb nosaltres, i mostrar-li el Nobu, i la Maria, i els meus amics, i el sashimi new style de salmó, i el de wagyu; i poder-li explicar per què les orques són tan importants, i per què si abraces una orca ho has de fer nu, per sentir el seu cos al teu cos, tot el teu cos; però Josepa no vindrà i les orques arribaran soles, ben embolicades, les meves orques al meu Nobu. La meva filla em mira mentre, assegut al llit, incorporo una de les orquetes a la polsera rosa i blau turquí que ella mateixa m’ha trenat. «Papi, des que et conec, això no ha fet més que empitjorar», em diu quan ella ja s’ha penjat la seva orca al collaret.
Som una orca traient la boca de l’aigua i la boca oberta i la llengua que tant ens agrada que ens acaronin. Esclar que les orques ens espanten, com també ens espantem nosaltres. Però quan més por et facin les orques, obre els ulls i veuràs que només estaves somiant, com el somni que vas despullat pel carrer i sempre és fals. L’orca ets tu posat davant la teva força i la teva suavitat, el teu Nobu i la teva ànsia que ja saps que no es podrà curar. Les teves ganes de viure, les teves ganes de matar. I saber com ho expliques, i què en fas.
