El concepte, el nom, les paraules «estat d’excepció» posen els pèls de punta a més d’una generació d’antics súbdits del Caudillo, i això inclou molts dels que bufem més de seixanta espelmes. Per a nosaltres, l’estat d’excepció era dictadura dins la dictadura, dictadura reconcentrada, destil·lada, turboalimentada, elevada a la màxima potència, despullada de la comèdia legal amb què provava de passar per un estat de dret. Si Espanya era una presó per a qualsevol demòcrata, l’estat d’excepció ens ficava a la cel·la de càstig. Franco el declarava per poc que el sindicalisme clandestí fes una demostració de força amb l’impuls d’una vaga sonada i especialment impertinent, o quan no se’n sortia a l’hora de «pacificar» la situació del País Basc. El dia que s’anunciava la seva aplicació vèiem coses estranyes, com amics que de sobte gairebé no sortien de casa, o es traslladaven a la masia d’uns oncles en un poble perdut, o els desapareixia la barba i la cabellera fins a l’extrem que costava reconèixer-los, sobretot sense les ulleres habituals –o amb les que es posaven sense necessitar-ne. I a Raimon li sortien cançons com la que diu: «De nit a casa junts escoltàvem la música i serenament esperàvem que d’un moment a l’altre l’ascensor es parés al nostre pis; ells arribarien de nit, n’érem segurs», o aquella altra: «Quan creus que ja s’acaba torna a començar, i torna el temps dels monstres que no són morts».
La Constitució del 1978 va mantenir l’estat d’excepció entre les respostes legals possibles a crisis greus, potser per demostrar que el poder continuava sent poder, i es va legislar que atorgaria facultats quasi dictatorials al govern de torn, i als seus cossos policials, un cop que el Congrés l’hagués autoritzat. Ara, sis magistrats del Tribunal Constitucional han decidit que calia haver-ne decretat un per confinar-nos a casa quan el virus de la covid no tenia vacuna ni remei. Potser pertanyen a la part dels ciutadans que no se’ls posen els pèls de punta.
