Aquesta darrera setmana de juliol a unes persones que han format part de la política catalana se’ls acaba el termini per a la presentació d’uns avals que els exigeix el Tribunal de Comptes; són de diferents imports, segons cada cas –alguns de ben importants–, per haver incorregut en presumptes despeses, al decurs de l’exercici de les funcions, pròpies dels càrrecs que ostentaven al nostre Govern.

Com que no han trobat cap entitat financera –elles sabran els vertaders motius– que els hagi volgut o pogut avalar, ara s’intenta obtenir-ho a través de l’ICF; però hi ha dubtes de si aquesta solució serà acceptada.

Llavors, pensant en l’existència de la «caixa de solidaritat», pensem que per col·laborar-hi no és necessari que ens sentim més o menys independentistes, o fins i tot indiferents; ni més o menys decidits o generosos en fer alguna aportació; l’únic que cal és sentir-nos solidaris amb unes persones que per haver fet la feina que se’ls va encomanar veuen perillar el seu patrimoni i el de les seves famílies.  

Segur que hi ha qui hi estarà en contra, ho han deixat ben clar; tothom és lliure de pensar com vulgui, però la solidaritat, ben entesa, feta honradament, sense segones de canvi, per una bona causa, no ha de molestar ningú. És el nostre parer.