He de demanar perdó als botxins?

Agustina, havia viscut al teu costat tantes coses! Sobretot la teva delicadesa i dedicació als altres. Sabies que tu no ho eres tot, que els altres formaven part de les teves preocupacions, de la teva solidaritat, de la teva amistat. Et veia enfeinada amb altres persones en activitats diverses i populars, allà on faltava algú tu eres la primera d’arribar-hi, i tenies la virtut de no fer nosa enlloc. Abans apartar-te que molestar! I sempre amb un tarannà generós i alegre, amb la paraula justa per animar, comprendre i mirar sempre endavant.

Molts trobarem a faltar la teva presència física, però el record serà sempre la teva presència entre nosaltres. Ho vas deixar ben clar en el teu enterrament: «He estimat molt. M’han estimat molt. Tinc una gran esperança en el Déu Jesús que és pare i mare. Gràcies a la vida. Una abraçada a tothom».

I jo, qui soc jo, Agustina? Tant se val, no cal cap nom. M’agradaria que el meu nom fos «multitud». Som tants els que hem viscut els mateixos sentiments! Jo voldria ser tots els teus amics, tots aquells que et coneixien, tots aquells que han plorat la teva mort, tots aquells que has estimat i van estimar-te. I volem dir amb tu ben fort i ben alt «gràcies a la vida!».

Aquesta darrera setmana de juliol a unes persones que han format part de la política catalana se’ls acaba el termini per a la presentació d’uns avals que els exigeix el Tribunal de Comptes; són de diferents imports, segons cada cas –alguns de ben importants–, per haver incorregut en presumptes despeses, al decurs de l’exercici de les funcions, pròpies dels càrrecs que ostentaven al nostre Govern.

Com que no han trobat cap entitat financera –elles sabran els vertaders motius– que els hagi volgut o pogut avalar, ara s’intenta obtenir-ho a través de l’ICF; però hi ha dubtes de si aquesta solució serà acceptada.

Llavors, pensant en l’existència de la «caixa de solidaritat», pensem que per col·laborar-hi no és necessari que ens sentim més o menys independentistes, o fins i tot indiferents; ni més o menys decidits o generosos en fer alguna aportació; l’únic que cal és sentir-nos solidaris amb unes persones que per haver fet la feina que se’ls va encomanar veuen perillar el seu patrimoni i el de les seves famílies.

Segur que hi ha qui hi estarà en contra, ho han deixat ben clar; tothom és lliure de pensar com vulgui, però la solidaritat, ben entesa, feta honradament, sense segones de canvi, per una bona causa, no ha de molestar ningú. És el nostre parer.

Ets lluny de casa i en veure-hi les imatges de l’incendi del Montgrí et fa mal. Primer et recorda els altres viscuts de fa poc, després els de la mateixa muntanya en altres anys i després revius tots els incendis.

Des de la Vall d’Aran puc veure com el foc del Montgrí crema a poca distància de casa i com s’emporta una vegetació que tornarà a trigar a renéixer.

Segur que la calor ha estat un dels factors fonamentals, però just és ara més que mai quan cal ser prudents i curosos en totes les precaucions per mirar d’evitar aquests incendis que ja fa setmanes que massa ens avisen com en un no-res o per un no-res es poden produir.

La República del crim, al llarg del 1936-1939, va assassinar més de set mil cinc-cents religiosos, entre ells el meu oncle, el vell i mig cec rector de Santa Pau, Mn. Noguer i Tarafa.

D’acord amb la nova llei de Memòria Històrica, em pregunto si hauré de demanar perdó als botxins del meu oncle per la seva mort, registrada al peu de la carretera d’Esponellà. Cal afegir que les seves restes mai s’han recuperat.