La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estat d’alarma, vista des de la perspectiva d’un llec, sembla una cosa d’alienígenes, un objecte legal no identificat (olni). Amb ulls de ciutadà perplex hi ha dues coses que em sorprenen. La primera és que la sentència no deu ser tan òbvia quan ha dividit el tribunal per la meitat (6 a 5) i el president es troba entre la minoria, i la segona és que sona a un debat entre juristes més que a una veritable sentència sobre la constitucionalitat d’una mesura que ja hem superat. La primera posa en dubte la mateixa sentència, té sentit una sentència que no ha aconseguit una majoria àmplia de lletrats? Les qüestions de Constitucionalitat no haurien de requerir un mínim de vots? La segona té a veure amb la finalitat de l’estat d’alarma. La sentència no posa en dubte que la pandèmia requeria el confinament; per tant, partiré del fet que, com als altres estats de la Unió Europea, es considera que el que es pretenia, restringir moviments, era una cosa bona. L’objecte de la sentència és quin és el mecanisme jurídic adequat per restringir la mobilitat. Em sembla un debat entre juristes, els serveis jurídics del Govern van decidir fer-ho amb l’estat d’alarma (sense que els serveis jurídics de les Corts, que jo sàpiga, s’hi oposessin) i ara una majoria dels membres del Constitucional diuen que el correcte hauria estat decretar l’estat d’excepció. Una nota al marge. Si el Govern hagués proposat l’estat d’excepció amb els mateixos objectius que ho va fer quan va proposar l’estat d’alarma, creuen que la votació hagués estat diferent? Des del ciutadà perplex i interessat en la solució de problemes, el debat es redueix a saber si s’havia de posar a votació l’estat d’alarma o el d’excepció, però el resultat hauria estat el mateix... Un veritable desgavell que els honorables membres del Constitucional ens haurien d’explicar als ciutadans.

La situació present m’ha recordat els meus temps de professor de matemàtiques a l’escola d’Arquitectura de la UPC. Feia poc havia acabat la llicenciatura en Matemàtiques i, tot i haver participat en la creació del sindicat democràtic d’estudiants i en la Caputxinada, l’ambient de l’escola em va obrir les portes a una professió que tenia molt contacte amb la realitat. Les discussions i els debats sobre arquitectura a l’escola tan aviat eren de traç gruixut com subtils. S’alabaven i es criticaven els projectes que feien els arquitectes amb duresa i les bromes corrien sense massa mesura i amb una intencionalitat no sempre òbvia per a un profà un xic naïf com jo. Seguia els debats encara que a vegades em perdia en subtileses que se m’escapaven. Un dia un gran arquitecte i bon amic em donà una clau que sempre més he tingut present. Em va dir que un arquitecte que es consideri important sempre fa els projectes pensant a impressionar altres arquitectes. Els divos no es prenen seriosament les necessitats dels clients. La veritat és que des d’aquell dia entenc molt més les discussions dels arquitectes. En el cas que ens ocupa també em sembla que aquesta sentència té més de discussió entre juristes que es consideren importants que de discussió sobre la realitat. Es redueix a si s’havia d’aplicar l’excepció o l’alarma i sembla que es tracta de demostrar als seus col·legues qui tenia raó. Hi ha, darrere la sentència, els egos personals de ses senyories, uns egos enormes per deixar clar que hi ha qui ha guanyat i qui té «la paella pel mànec» a la classe jurídica (i de passada en política). Els jutges formen un clan molt tancat i sembla que per alguns lletrats del Constitucional guanyar batalles és la cosa important. Si tenen a veure amb la realitat i si solucionen problemes, són temes accidentals.

Donada l’actual conjuntura política, el PP i Vox ho aprofitaran per continuar cridant, ara diuen que el Govern va intentar incrementar el control sobre els ciutadans aprofitant la pandèmia. Com deia, sigui per l’estat d’alarma o d’excepció, hauríem arribat al mateix punt i l’argument decau pel seu propi pes. A tots els països de la UE es van aplicar mesures semblants encara que la norma aplicada fos diferent en cada país, i a cap partit de l’oposició se li ha ocorregut dir que el Govern ho fes per augmentar el control dels ciutadans. El Govern d’Espanya va actuar com els altres de la UE, no va fer res diferent, i el que ara ha dictaminat el Constitucional és si les Corts van aplicar el mecanisme adequat. En tot cas penso que a qui es desqualifica és a les Corts, que van ser les que van votar la mesura, que va comptar amb el vot favorable dels que ara la denuncien.

El que sí és diferent a Espanya és que siguin òrgans caducats o a punt de caducar qui decideixi sobre aquests temes. La Constitució diu com s’han de renovar i el PP (amb la connivència de Vox) està boicotejant la renovació per mantenir una correlació de forces que avui ja no existeix. Aquest sí que és el gran problema democràtic d’Espanya, tenir una dreta que no vol complir la Constitució.

Mentrestant a Catalunya i a Espanya la pobresa avança de forma alarmant, un de cada quatre catalans està en risc de pobresa i un de cada tres infants no té una alimentació que li permeti un desenvolupament normal, ens hauria de fer caure la cara de vergonya.

El Govern a l’ombra de l’Illa acaba de presentar un pla de xoc amb un annex econòmic molt detallat. Algú deia fa poc que el Govern a l’ombra no servia per a res però, només perquè un problema com aquest no passi sense resposta com ha passat massa sovint, haurà valgut la pena fer-lo.