AFlorentino Pérez fa temps que li tenen jurada. La imatge d’exitós self-made man fred, calculador i sense escrúpols li ha permès donar forma a una de les grans empreses, no només del país, sinó del món. Precisament aquest triomf professional, segurament no exempt d’ombres i decisions qüestionables, com qualsevol altre imperi econòmic, li va donar la clau d’accés a la presidència del Reial Madrid fa més de vint anys, un càrrec que ha desenvolupat amb un balanç global més que positiu, durant dues etapes ben diferenciades; la primera, centrada en els cops d’efecte de fixatges sonats i increïbles que va desembocar en la formació de l’equip dels Galácticos de Zidane, Figo, Ronaldo i companyia; i una segona que, tot i anar acompanyada també de títols importants, entre els quals tres Champions consecutives, s’ha centrat en la gestió i modernització del club, avui focalitzada, tot i les inclemències del context pandèmic i econòmic, en la reconstrucció del nou estadi Bernabéu i en l’objectiu de rejovenir una plantilla que ha donat molt més del que s’esperava.
Florentino és un president atípic avui, d’aquells que cau majoritàriament bé entre quasi tot el madridisme, però que és visceralment odiat i vilipendiat per la resta d’equips i clubs rivals. És com en Luis Suárez, gran jugador per la seva afició, però realment odiós per a les aficions rivals i vegetarianes. En «Tito Flo», que així és com l’anomenen els que el segueixen amb religiosa fidelitat, representa una mica el mateix, de tal mode que aquest fan sap que quan més malament parlen d’ell, amb efusió desfermada de bilis i mofa, sobretot a segons quines tavernes i graderies periodístiques, és que realment ho està brodant. El cas és que amb tot aquest background, com deia, a Florentino fa temps que li tenen ganes, i entre els seus defensors s’ha estès la creença que tard o d’hora caurà o el faran caure. L’anunci del projecte de la Superlliga fa uns mesos i la consegüent guerra oberta amb els presidents de la UEFA i La Lliga, semblava que accelerarien el procés, però no, l’home aguanta. Li va la marxa.
L’últim capítol ha estat la publicació d’uns àudios en què, després de la seva primera etapa «galàctica», escoltem l’home despatxant insults a quasi tota la plantilla pel fracàs del projecte. «Hijo de puta», «tolili», «subnormal», «zoquete»... tots reben la seva quota. Algú devia pensar que aquestes gravacions, per les quals se li ha fet xantatge durant els darrers anys, el farien caure per fi. I tampoc. A banda de ser converses personals enregistrades il·legalment, l’explotació de les quals representa bona part del tarannà periodístic i ingenu del país, aquestes l’han carregat encara de més raó i simpatia entre els seus adeptes i també entre els que no ho són tant, fins al punt de convertir-lo en un nou «mem», l’últim escalafó de l’estima popular que s’ha tornat en improvisat missatge pels seus enemics: «Eres un tolili y lo sabes».
