Catalunya oscil·la entre precipitar-se i rumiar-s’ho massa. Una variant de la dicotomia entre seny i rauxa. No cal que insistim en exemples de precipitació, però de morositat n’hem tingut un d’evident els darrers dies amb els avals a les fiances del Tribunal de Comptes. Fins al darrer instant el Govern no es va decidir a activar l’Institut Català de Finances (ICF), després que cap banc privat volgués associar-se a l’operació (segons versions, per qüestió d’imatge o per dubtes jurídics: la possibilitat de no tornar a veure els diners obligaria a incloure’ls amb signe negatiu als comptes de l’entitat). Entremig, una picabaralla entre ERC i Junts de la qual s’ha assabentat tothom però que Aragonès i Giró van voler fer creure que no existia. 5,4 milions d’euros són molts diners, i és normal que els bancs s’ho pensin dues vegades i que el Govern dubti de posar en risc l’evolució futura d’un instrument com l’ICF. Però també és cert que 5,4 milions, repartits entre els 2,3 milions de votants de l’1 d’Octubre, suposen 2,3 euros per votant, que no és una quantitat exagerada. Si ho restringim als dos milions que hi van votar a favor, la quota puja fins als 2,7 euros. Aquesta és la quantitat que hauria d’aportar cada català que va mobilitzar-se per la independència a les urnes per alliberar de l’embargament els acusats de gastar diners públics en internacionalitzar el procés. Menys de tres euros. La via dels avals de l’ICF, que el tribunal es mirarà amb lupa i amb predisposició a trobar-hi obstacles, forma part de l’estratègia de construir el camí cap a la sobirania des de les institucions (i els seus recursos) amb l’argument que es troba als programes electorals dels partits de la majoria. Però és obvi que l’Estat usarà totes les seves armes per impedir que es torni a transitar aquesta via institucional i per castigar qui ho intenti. Al moviment, li quedarà llavors la disposició al compromís i al sacrifici, també econòmic, de la seva gent. Més de dos milions, què no han de poder?