Hi ha persones que perceben el passat com un llast que condiciona i limita les seves possibilitats. Josep Tarrés (1929-2021), en canvi, hi feia peu per tirar endavant projectes ambiciosos que han deixat una petjada profunda entre nosaltres. N’hi prou de recordar la seva implicació en iniciatives com la recuperació del Call Jueu i Isaac el Cec, el Temps de Flors o el Pessebre Gòtic de Girona. Josep Tarrés ens ha ensenyat a relacionar-nos amb el passat des de l’estimació i la creativitat, des d’una veneració compatible amb una aproximació imaginativa, des de l’arrelament però amb una vocació de projecció ensems cap a l’exterior i cap al futur. Tarrés feia compatible la consciència de civilització mil·lenària amb què s’identificava i l’anhel d’experimentar des de dintre un món dinàmic i ple d’inquietuds que amb els nous mitjans de transport i les tecnologies actuals s’ha fet més proper i més accessible en els darrers cent anys. Se sentia orgullós d’un patrimoni que volia preservar i alhora aspirava a superar actituds porugues i resclosides que voldrien aturar el temps. Tarrés connectava amb l’ànima de les pedres i del paisatge perquè ell mateix tenia una vibrant dimensió espiritual. Era una persona lluminosa, il·lusionada, somniadora, inconformista, apassionada pel que és propi, però que no va deixar mai de mirar enfora sense recances ni resistències acomplexades. Ell, que havia viscut a París i se sentia atret per la contemporaneïtat, va participar activament del món cultural, va tenir amistat amb Josep Pla, va col·laborar amb Carmen la Camboria i Lauren Postigo o amb Mario Cabré i va conèixer personalitats internacionals tan destacades com Liz Taylor, Ava Gardner, Ludmila Tcherina, Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir, Eugène Ionesco, Jean Cocteau, Georges Brassens, Charles Aznavour, Carmen Amaya, Édith Piaf, Théo Sarapo, Melina Mercouri, Agatha Christie, Françoise Sagan, Juliette Greco,...Poeta, guionista, novel·lista, actor, director de teatre i de cinema, activista incansable, Tarrés era un home polièdric, amb una gran curiositat i de múltiples talents. Va gaudir d’una vida interessantíssima, que va compartir des de 1975 amb una artista i una dona excepcional, l’escultora Pia Crozet. Josep Tarrés tenia efectivament un bagatge privilegiat d’experiències i records i era un conversador brillant que generava al seu entorn d’una manera natural simpaties i complicitats profundes. N’he estat testimoni directe en trobades memorables. En evocar-lo ara cal agrair tot el que de bo –que és molt!– ha aportat a les nostres trajectòries individuals i col·lectives. Explicar qui era ens ajuda a explicar qui som. La seva absència, el seu silenci ens entristeixen, però agraïm tot el que n’hem après i ens acompanyen la llum vitenca de la seva mirada i els textos en què va plasmar el seu humanisme integral i la seva formidable capacitat de concebre, de crear i de celebrar la bellesa.