Una de cada quatre persones a Catalunya és pobra. La pobresa severa afecta més del 6% de la població. El col·lectiu més afectat per edat és la infància on la pobresa se situa en un 33%. Un terç de les famílies no pot assumir despeses extres i el 12,4% no pot fer front a les despeses d’habitatge. Són les xifres que ha donat a conèixer l’Idescat que recullen en part els efectes de la pandèmia però no tots, ja que alguns indicadors són encara de 2019. La realitat és segurament força pitjor.
Davant d’aquest panorama desolador, el 20% de les persones més riques té sis vegades més diners que les més pobres.
Són les pitjors xifres dels últims deu anys, una dècada marcada per les retallades que va iniciar el govern d’Artur Mas, que es va vantar de portar-les més lluny que ningú a Europa i que cap dels governs que l’han succeït ha fet res per revertir. Tampoc l’actual, que davant d’una situació d’emergència social que Catalunya no havia viscut en la seva història recent ha estat incapaç de proposar un pla de xoc o un paquet urgent de polítiques ambicioses per combatre la pobresa i la desigualtat que afecta cada vegada més catalans i catalanes. Una pobresa que a més s’ha cronificat en àmplies capes de la població que no van arribar a recuperar-se dels efectes de la crisi de 2008 i que han viscut una situació de crisi contínua en la qual ha crescut proporcionalment molt més la pobresa severa i ha afectat en major mesura la infància.
En un article recent, Eloi Mayordomo analitzava les xifres de pobresa en perspectiva i constatava com la seva incidència en la infància i l’adolescència a Catalunya mostrava una incidència molt superior a la resta de grups d’edat fins el punt que si la pobresa infantil es situava en els últims anys en xifres al voltant del 30%, la de la població adulta era uns 10 punts inferior. En analitzar la pobresa severa, representava més del 60% de la pobresa que afecta infants i adolescents a Catalunya.
Quins han estat els efectes de la pandèmia en aquests nens i nenes que viuen en situació de contínua privació? Un estudi d’investigadores espanyoles publicat per International Journal of Environmental Research and Public Health constatava el març que, durant el confinament, els infants de famílies amb baixos nivells educatius i dificultats econòmiques no només vivien en habitatges amb males condicions sinó que també estaven exposats a factors de salut negatius com el soroll i el fum del tabac, feien menys exercici físic, tenien una dieta més insana, passaven més temps davant de les pantalles i tenien menys contacte social. La pobresa es tradueix en habitatges amb humitats i falta de llum però també en amuntegament, cosa que no només afecta el rendiment escolar sinó també la salut física i mental. Es tradueix en pares i mares superats per les dificultats econòmiques que disposen de menys eines per donar suport als seus fills i filles perquè puguin trencar el cercle viciós de reproducció de la pobresa.
No és el mateix néixer en un barri pobre com Font de la Pólvora, que en un acomodat com Palau-Sacosta. No és el mateix tenir pares professionals amb un bon nivell educatiu que uns que només disposen del graduat escolar. No és el mateix tenir accés a activitats de lleure i a extraescolars que permeten aprendre idiomes i tenir una visió àmplia del món que passar-se el dia davant d’una pantalla.
Després d’una dècada de retallades, necessitem que el combat contra la pobresa i la desigualtat comenci a ser una prioritat a Catalunya on sempre hi ha diners per a unes coses i no per a d’altres. Necessitem que les nostres institucions, però també els nostres mitjans públics de comunicació, es posin al servei d’aquella part de la ciutadania que es troba al límit, que la facin visible i que combatin una emergència social que no pot seguir amagant-se més temps sota banderes.
