El mot nyap s’usa amb càrrega pejorativa tant pel que fa a un guisat com pel que fa a una decisió humana. El més fotut de tot és que s’empra també per qualificar negativament el nomenament d’algú com a càrrec públic en funció de les seves errades. Per exemple, el nomenament d’en Jaume Giró com a conseller d’Economia i Finances del Govern de la Generalitat de Catalunya en nyap s’ha convertit una vegada ha ballat la yenka de la rectificació quatre vegades en només dos dies. Cal recordar que el seu nomenament a proposta de JxCat fou fet dies després de portar a terme la carallotada d’anar a la candidatura del llavors presidenciable Joan Laporta i abandonar el vaixell vencedor quan havia de coavalar amb els seus béns una important quantitat de diners, imposats per la llei, per perfeccionar el triomf i poder-se conformar la junta directiva del Barça.
Amb aquest precedent, no és d’estranyar que a la pregunta del periodista gironí Lluís Falgás – «Avalaria vostè amb el seu patrimoni personal la fiança que demana el Tribunal de Comptes?» – l’ex-La Caixa i l’ex-Fundació La Caixa, primer balbucegés, després s’engargussés i finalment no respongués, llençant la pilota a la banda tot deixant anar un eixam d’esses sonores amb què distreure al personal. Perquè aquí, en la pregunta d’en Falgás, es troba l’epicentre d’aquesta setmana que avui tanquem. Això del Tribunal de Comptes ens arriba de quan l’il·legal referèndum convocat per en Mas i de la no menys il·legal proclamació de la República Catalana, feta pel Parlament a proposta d’en Puigdemont, qualificada com a sedició pel TS. Es tracta de la ja coneguda per demostrada campanya exterior de la Generalitat en mans d’aquests dos personatges tot aprofitant les anomenades ambaixades per influir en l’opinió de polítics i de periodistes foranis d’Espanya a l’objecte de convertir-los en avaladors del dret a decidir i de la mateixa reconversió de la Catalunya autonòmica en República de Catalunya. El resultat aconseguit ha estat un zero més gran que tota la circumferència del món mesurada per l’equador. Tanmateix, el mal ús de diner públic resta fet.
En el llibre Invitació a la serenitat, editat per Fernández Daza l’any 1996, es recull la següent afirmació signada pel gran Sèneca: «Els patrimonis, causa màxima de les afliccions humanes». Així ho ha estat i així ho és. Dimecres passat ho recordava aquest mestre de periodistes que és en Joan Tapia des de les planes de El Periódico: «El conseller Baiget, fa quatre anys, va dir que estava disposar anar a la presó, però no a perdre el patrimoni». Puigdemont el cessà. De patrimoni personal va la resolució provisional per recurrible del Tribunal de Comptes de l’Estat: Que tornin, amb els seus béns, allò que de la caixa de la Generalitat han tret per usar-ho en causa no permesa per la llei. Personalment, mai no m’ha semblat dolenta aquesta opció que en el món de l’Administració Pública no s’aplica gairebé mai malgrat que a la llei s’hi trobi. Si s’executés, tindríem menys xèrifs i més bons gestors. Fent del silenci una eternitat i mitja, mai els malgastadors ha tornat un euro.
El tal Giró és l’autor intel·lectual d’aquest artefacte polític amb disfressa legalista que té per objecte avalar per banc privat l’aval que institució pública integrada en la complexitat d’organisme del Govern de la Generalitat atorgaria als encara presumptes autors del malbaratament dels 5,42 milions d’euros. Però el tret li ha sortir per la culata: cap de les entitats financeres privades s’han fiat d’un invent amb trampa com aquest. El conseller que xiuxiueja no té credibilitat en el món del qual prové. I això de que els membres del consell d’administració de l’ICF es manifestaven davant el seu despatx per fer-se càrrec de l’aval-tal-qual-don Pascual en obscena mentida s’ha convertit. Ha estat el president de l’ens qui, usant el seu vot de qualitat, ha decidit quelcom que pot arribar a la Sala Penal del TSJC o del TS com a malversació de fons públics. En el fons, més del mateix: la malaltissa arrogància que ve acompanyant a l’independentisme. Són coses que passen quan els necis ocupen càrrecs públics.
