«Nacho de noche»

L’argentina Nacha Guevara (1940) va ser la reina de la nit madrilenya durant una part de la Transició política, amb l’espectacle Nacha de noche. La seva versió de No llores por mi Argentina, molt radiada, i diverses aparicions en l’única televisió existent la van fer extremadament popular. Pels mateixos anys l’atenció periodística es fixava en les noves cares de la política, i una de les que va concitar una certa atenció va ser la d’Ignacio Camuñas, de la mateixa edat que la Guevara, és a dir, que no arribava als quaranta, a qui li agradava la vida nocturna, tota una novetat després de tantes dècades de governants circumspectes i missaires. No va costar gaire que li posessin l’etiqueta: seria «Nacho de noche». Un tipus jove, trempat, ocurrent, que a més a més era fundador de la secció espanyola de la internacional liberal, de la qual seria membre del comitè executiu. Dreta civilitzada, moderna i europea, deien. Va ser ministre d’Adolfo Suárez durant tres mesos del 1977. Després la seva trajectòria ha fet diverses sacsejades: el 2014 va estar a la presentació pública de Vox, de la qual va ser vicepresident, però el mateix any es va donar de baixa. Quatre anys més tard va criticar Pablo Casado per la duresa amb la qual fustigava el PSOE, quan, al seu parer, Espanya necessitava un gran acord. Fa pocs dies, el nostre personatge, als seus vuitanta anys, ha reaparegut al costat del mateix Casado per dir que allò del 18 de juliol del 1936 no va ser un cop d’estat i que la culpa de la guerra la va tenir el Govern de la República. Justament el que em van ensenyar a l’escola primària als anys seixanta, en ple franquisme doctrinal i propagandístic: que l’«alzamiento» dels militars va ser la reacció necessària contra els «desmanes de la diabólica república».