Pujol trencà oficialment els lligams amb Banca Catalana (BC) el 1977, quan en les eleccions constituents del juny la seva CDC feia part del Pacte Democràtic de Catalunya. Treuen 10 escons, però, a Catalunya, guanyen els socialistes de Joan Reventós. El 27-VI d’aquell any Terradellas aterra a Madrid i pacta amb Suárez i el Rei el restabliment de la Generalitat. (Ortínez, que hi ha tingut un paper crucial, havia explicat la jugada a Reventós i Obiols perquè capitalitzessin l’operació; ni ells ni Maurici Serrahima ni Josep Benet se la van creure). El 29 de setembre de 1977 Suárez restableix la Generalitat provisional i el 17 d’octubre es nomena Tarradellas president de la Generalitat provisional. Pujol serà nomenat conseller sense cartera del Govern Terradellas al desembre.

I aquí hi ha un buit biogràfic que la majoria de periodistes desconeixíem perquè sorgí arran de l’exculpació de Pujol i els responsables de Banca Catalana el 1986. En parlarem. Passem pantalles conegudes. Pujol guanyà les primeres eleccions al Parlament de Catalunya (20-III-80), els socialistes no acceptaren el govern de coalició que els oferí, i el 8-V accedia a la presidència de la Generalitat. Aquella trajectòria exitosa tenia un corcó: Alfons Quintà, delegat a Catalunya del rotatiu El País, el diari de la Transició, que tenia una fixació, BC, la qual, tenia els mateixos problemes que altres bancs. El 29-IV-80, poc després de ser investit president, Quintà publicà al diari «Dificultades económicas del grupo bancario de Jordi Pujol». Era la primera espurna que encara es va poder apagar. El darrer article de Quintà a El País fou el 8-IV-1982; «La crisis bancaria afecta a diversas entidades financieras en Cataluña». El País, aleshores, pensava fer a Barcelona una edició catalana del diari; Quintà s’hi veia de director, però l’empresa trià Antonio Franco. Aleshores, sentint-se menystingut, Pujol el va saber desactivar oferint-li la construcció de TV3 (el «tercer canal», es deia aleshores). Va emetre per primera vegada el 10-IX-1983. Però, abans, l’11-VI-1982, el Butlletí confidencial d’Europa Press anuncià la suspensió de pagaments d’una entitat financera catalana. Només podia ser BC! TVE de Catalunya (Enric Sopena era el director d’informatius de TVE) digué el nom. Retirada massiva de dipòsits (més de 100.000 milions de pessetes). Les accions quedaren reduïdes a paper. El primer i gran perdedor de diners, segons la brama popular, era Pujol. Era cert? BC acabà al Vizcaya. La solució requerí 340.000 milions de pessetes d’ajudes públiques. El Govern socialista, que acabava de guanyar les eleccions el 28-X-82, envià l’informe del Banc d’Espanya al fiscal general, Luis Antonio Burón, el qual el va fer arribar als fiscals de Catalunya, Carlos Jiménez Villarejo i Juan M. Mena. El 20-I-1984 es reuniren el president González amb Pujol i Boyer amb l’informe al davant; es van tranquil·litzar tots. El 29-IV hi hauria eleccions catalanes i no es podien distorsionar. Però els fiscals catalans trobaren que es podia acusar més d’una vintena de responsables de BC, Pujol inclòs, de falsedat documental i apropiació indeguda. El 24-IV tenien l’esborrany de la querella, tot i que el fiscal en cap no l’havia signada. Abans de fer-la pública Burón cità els fiscals catalans a Madrid el 18-V, passades les eleccions catalanes. El 29-IV, Pujol guanyà les eleccions per majoria. El 18-V, Burón, a Madrid, diu als fiscals catalans que, malgrat tot, si no s’hi interposava ningú, hi hauria querella. Ells, a la sortida, ho filtren a un redactor del diari El País –greu error!–, que ho publica amb grans titulars l’endemà dia 19: «Inminente querella contra Jordi Pujol y otros responsables de Banca Catalana». Poder i contrapoder. El 30-V Pujol és investit president de Catalunya. S’ha organitzat una manifestació de suport. Ha hagut de sortir al balcó del Parlament. La gent l’acompanya amb crits fins a la Generalitat: «Som una nació!», «PSOE, Felipe i Guerra, ofenen nostra terra!»... Al balcó de la Generalitat farà aquell cèlebre discurs: «El Govern de Madrid ha fet una jugada indigna!». La veritat social enfront de la veritat a seques? Es voldria una veritat jurídica o querellar-se contra Pujol significava la desestabilització del règim del 1978?

Joan Piqué Vidal defensarà Pujol. L’octubre del 1984 el magistrat Ignacio de Lecea, davant d’advocats i fiscals, va interrogar Pujol a la Casa dels Canonges durant dues hores i mitja. La distància CiU-PSOE era evident. El diari ABC en volgué treure profit i declarà Pujol «espanyol de l’any 1984». L’àgape de concessió fou el 17-IV-85: entre els comensals, José M. Cuevas, president de la CEOE, Juan de Borbón, Manuel Fraga... La dreta civilitzada del moment. El diari, interessat, assegurava l’endemà que aquells homes podien vèncer el PSOE. Pujol els era útil i ell ho va saber aprofitar. Amb la caiguda de la UCD, el centre polític hispànic s’havia esfondrat. Miquel Roca i Antonio Garrigues Walker amb el Partir Reformista Democràtic el van voler ocupar a les eleccions a Corts de 22-VI-1986. Un fracàs. Tornà a guanyar González. Es va voler reunir amb Pujol per dir-li que no era responsable de res del tema Banca Catalana ni menys de la querella dels fiscals. El 26-XI d’aquell any, l’Audiència de Barcelona, amb 33 magistrats i jutges a favor i 8 en contra, decidí exculpar Pujol de qualsevol càrrec en el cas de Banca Catalana. No es volgué esquerdar el règim del 78! La veritat jurídica es preferí tancada dins l’ampolla, no fos cas que fos impossible tornar-la a ficar dins... Aquell any, el 23-X, un any exacte després del bateig d’El Mundo a Madrid, sortia el primer número del diari El Observador, cuinat sotto-voce per Prenafeta, l’últim encàrrec a Alfons Quintà, d’on també va haver de tocar el pirandó. Va ser una temporada en què El Observador i El Mundo, nascut just un any abans, volgueren fer el llit a La Vanguardia per raons ben diferents. Però no marxem de rega. Villarejo i Mena van recórrer, fins que l’exoneració fou definitiva el 1990.

En l’ínterim, arran de l’exculpació es publicaren diversos llibres, fins i tot el dietari personal de Francesc Cabana, que intentaren respondre a aquest interrogant: Pujol s’havia enriquit amb Banca Catalana? Respondrem l’interrogant en el proper article.