Andrea Camilleri (1925-2019), prolífic autor sicilià mort el 17 de juliol de fa dos anys, va crear la figura del comissari Montalbano a major honor i glòria de l’escriptor barcelonès Manolo Vázquez Montalbán.

A les novel·les de la saga s’hi poden trobar reflexions sobre l’inevitable pas del temps, els viaranys de la vida i el temor a la mort que s’escampen per enmig de les trames habituals del gènere policíac. A les seves narracions es posiciona contra la injustícia i la corrupció, que guarneix amb sornegueria subtil i humor corrosiu.

En el segon estiu de pandèmia, aprofitant l’avinentesa que La 2 de TVE torna a emetre alguns episodis de la sèrie, és un goig i una alegria rellegir el darrer llibre publicat a casa nostra: La xarxa de protecció, un títol que dona peu a distintes interpretacions.

L’argument comença amb la recerca de motivacions que expliquin unes filmacions fetes amb una vella càmera súper-8 allà pels anys cinquanta alhora que el poble de Vigata és l’escenari del rodatge d’un serial suec, ambientat també en la dècada dels cinquanta.

Ben aviat, el relat es ramifica amb l’assalt de l’escola per part d’un escamot que entra, pistoles en mà, en una classe amb nanos de tretze anys.

Durant la investigació, Montalbano intenta entendre els adolescents, però s’adona que no sap ni un borrall del món de les xarxes socials. A més, el comissari és propens als atacs de melancolia quan pensa en la jubilació i la perspectiva d’una vellesa solitària.

De fet, rumia com els misteris del passat, les incerteses del present i les magres expectatives del futur afecten les persones esporuguides i temoroses que exigeixen una infranquejable xarxa de protecció per evitar perills reals o imaginaris.

Amb desesperació, confessa: «Quina gran varietat de proteccions que existien, ben mirat! Hi havia una ànsia generalitzada de protegir-se: del que coneixes, del que no coneixes, del que podria passar però ningú sap si passarà, del que ve de la mar, dels que tenen un altre déu, dels que tenen el mateix déu però li resen d’una manera diferent».

Ara bé, per més que es multipliquin les demandes de protecció, la majoria són impossibles d’assolir i es poden ensorrar com un castell de cartes. És a dir, no hi ha xarxes de protecció davant els imponderables de la vida perquè gairebé res és previsible.

A la vegada, Montalbano renega de l’eslògan «la veritat és revolucionària» que cridava el jovent del maig del 68. Per a ell, «la veritat, de vegades, val més tenir-la ben guardada, tancada amb pany i forrellat, perquè res la pugui il·luminar».

En resum, el llibre accentua el pessimisme de l’autor, un vell xacrós condemnat a la ceguesa que dicta les últimes narracions a Valentina Alferj, la fidel ajudant. Ai, las!