Diferents actes al llarg d’aquests dies han servit per celebrar els tres anys de Pablo Casado al front del Partit Popular. Enrere resten aquelles picabaralles entre Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal. El suport de l’expresidenta de Castella-la Manxa fou decisiu perquè el jove polític es fes càrrec d’una formació tacada pels nombrosos casos de corrupció i decebuda després d’una moció de censura que foragità Mariano Rajoy de La Moncloa.

L’arribada de Casado fou saludada amb certa eufòria per l’ala dretana del partit amb personatges d’idees fixes com José María Aznar o Cayetana Álvarez de Toledo, per exemple. En les dues ocasions que fou cap de cartell els seus deficients resultats semblava que li passarien factura. Però el líder resistí gràcies als pactes municipals i autonòmics. Foren els seus pitjors números, però Ciutadans i el tàndem Rivera-Arrimadas donaren suport als candidats perdedors com Moreno Bonilla, que arribà a la presidència de la Junta d’Andalusia, Díaz-Ayuso a la de la Comunitat de Madrid o Martínez Almeida a l’alcaldia de la capital de l’Estat. Guanyats els vots dels taronges, Casado no va tenir cap mena d’escrúpol per pactar sense llum i taquígrafs amb Vox en una estratègia impensable per exemple a Alemanya, on la CDU de Merkel prohibí qualsevol mena d’acord amb la ultradreta.

I això pemeté créixer a Santiago Abascal i que el PP abandonés a poc a poc posicions de centre, malgrat que a la Comunitat de Madrid a les eleccions autonòmiques deixés Ciutadans fora de l’Assemblea.

Darrerament el líder del PP ja ha anunciat, amb les enquestes a favor com la d’ahir a l’ABC (li atorga 139 escons i a Vox 37), que derogarà la llei de Memòria Històrica, la de l’Eutanàsia i la d’Educació. Mentrestant, continua bloquejant les institucions i no permet la renovació de càrrecs al Tribunal Constitucional, al CGPJ, al Defensor del Poble o al Tribunal de Comptes. És per aquest motiu que el PP i Vox estan contínuament judicialitzant la política i presentant recursos, atès que en els òrgans judicials els conservadors gaudeixen de majories decisives. Bloquegen, per exemple, els canvis de magistrats que tenen mandats caducats al Tribunal Constitucional, la qual cosa els dona rèdits per tal de lesionar els interessos del Govern de Pedro Sánchez.

La dretanització del PP ha arribat al límit. En un recent acte del partit, Casado no fou capaç de contradir l’exministre de la UCD, Ignacio Camuñas, quan afirmà que l’any 1936 no hi va haver cap cop d’estat o quan Arias-Salgado insultà greument el primer ministre holandès, Mark Rutte.

Al llarg dels propers mesos serà bo veure si Casado continua en el marc d’una línia dura o es modera. Mentre les enquestes li atorguin majoria absoluta –sumant també els escons de Vox–, no farà cap canvi d’estratègia, atès que s’ha cruspit tot el vot de Ciutadans gràcies a la incorporació d’alguns dels seus màxims responsables, oferint-los càrrecs a tort i a dret. És el cas de Lorena Roldán, Frank Hervías, Toni Cantó, etc. Continua, però, patint el hàndicap d’Euskadi i Catalunya, on el PP és pràcticament residual.

El PSOE té dos anys per frenar-lo. L’arribada dels ajuts europeus i la possible recuperació econòmica d’alguns sectors fonamentals del país poden capgirar l’actual situació. Però la fragilitat parlamentària socialista que depèn de Podem, ERC o Bildu i el conflicte amb Catalunya no l’ajudaran massa. Venen mesos frenètics des d’un punt de vista polític en què valdrà tot a canvi d’un grapat de vots.

El darrer acudit l’ha protagonitzat Pablo Casado en afirmar sense cap mena de pudor que a les Illes Balears no es parla català. Evidentment, vindran molts més despropòsits.