És habitual, sobretot d’un temps ençà, sentir a parlar malament dels polítics i de la política. Uns i altra són sovint objecte de menysteniment o fins i tot de befa per part de personatges més o menys famosos del món mediàtic, on no hi falten els ressentits que a base de «hi, hi, his, ha, ha has» àcids i burletes van fent forat. Tractar els polítics amb condescendència, quan no amb desdeny, s’ha convertit en un clàssic habitual dels mitjans. Les tertúlies televisives o radiofòniques, moltes vegades crispades, les columnes periodístiques tendencioses o els espais pretesament d’humor, traspuen sovint missatges clarament antisistema, de tal manera que ens hem acostumat a aquest degoteig constant de menyspreu fins al punt que hi ha qui, de manera acrítica, accepta la premissa que dedicar-se a la política no és una opció gaire respectable i s’ho pren quasi com un dogma de fe.

Doncs bé, jo ni ho crec ni ho accepto. Almenys com a norma general. És evident que tot ciutadà, home o dona, que exerceix un càrrec públic ha de fer-ho amb total transparència i amb els controls adequats que evitin possibles males pràctiques. I és evident també que la seva feina pot i ha de ser criticable i sotmesa a escrutini permanent a través dels mitjans i sistemes que la societat disposa, entre els quals els mitjans de comunicació públics i privats juguen un paper cabdal. Però, dit això, vull dir també, i ben alt, que ocupar-se de la cosa pública des de qualsevol àmbit (no pas només des del polític, esclar, però també des del polític), és una de les activitats més apassionants i, sobretot, més nobles a les quals hom es pot dedicar. La condició sine qua non és que es dugui a terme sempre amb rigor, honestedat, bona fe i, naturalment, amb un mínim de competència.

Cert que coneixem casos escandalosos de representants públics de tots els colors i de totes les latituds que han utilitzat el càrrec en benefici propi o de la seva facció i que amb la seva conducta poc honesta i egoista han demostrat que el bé general no era pas el motiu principal que els havia dut a dedicar-se a la res publica. D’això en tenim prou evidències a casa nostra i no ens cal anar lluny per constatar que aquesta xacra universal i atemporal ens afecta de ple.

En països democràtics, però, tenim la sort de disposar de les eines necessàries perquè quan detectem actituds indesitjables (tard o d’hora sempre es detecten) puguin ser corregides degudament i, si s’escau, castigades. Segur que aquestes correccions es fan després de no poques dificultats i amb una lentitud que exaspera perquè el nostre sistema, sortosament, és garantista. Més aviat o més tard, però, l’estat de dret sempre acaba funcionant.

Cal dir també que la corrupció i els comportaments negatius en relació amb el bé comú no són pas imputables només als polítics ni segurament en són ells els protagonistes més importants. Per poc que ens hi fixem, d’actituds insolidàries i corruptes en trobem també, i moltes, en qualsevol altre estament o col·lectiu: els advocats, els metges, els arquitectes, els ensenyants, els erudits, els bisbes i capellans, els paletes, els mecànics, els fusters, els policies, els administratius, i tants altres.

En definitiva, ni la corrupció ni la malaptesa no són patrimoni dels polítics com algú, de manera persistent i interessada, intenta fer-nos creure, sinó que, en tot cas, són tares pròpies de l’ésser humà que es troben arreu i en tots els temps. Del que es tracta és que la societat organitzada disposi dels mitjans adequats per fer-hi i front i, sense abaixar mai la guàrdia, les eviti en el possible.

Al llarg de la vida (i segur que no soc l’únic) he conegut un munt de polítics competents, entusiastes i, sobretot, honestos que amb la seva feina rigorosa s’han guanyat el respecte i la simpatia de qui els ha tractat, tant si eren col·legues del mateix bàndol com adversaris polítics o, sobretot, ciutadans anònims en general.

Els polítics, doncs, com a servidors públics, han de ser (i semblar!) especialment curosos en l’exercici del seu càrrec i en l’administració dels recursos que gestionen perquè són béns de tots. Han de ser precisament l’antítesi d’aquella vella dita perniciosa que diu que «el que és del comú no és de ningú». Assumint, doncs, que la majoria d’homes i dones que es dediquen a la política ho fan des de la bona fe i a través d’una bona praxis, penso que és de justícia fer un reconeixement públic de la tasca cívica i del compromís quan són fets des de l’honradesa i la generositat.