La paraula vacances deriva del llatí, del participi del verb «vacare», i significa estar lliure, desocupat, a la pràctica vol dir dies de descans. Dies de solaç que el treballador deixava d’anar a pencar a la fàbrica, per aquest motiu el nom està associat a la classe obrera productora de béns materials.

En el poble venien estiuejants, alguns deixaven la dona i la canalla; ells pujaven el cap de setmana i es quedaven amb la família durant el mes d’agost; en aquells anys se’ls anomenava «Rodríguez», car se sospitava que portaven una doble vida, una amb la senyora i l’altra amb la «fulana» o «querida» a Barcelona. La majoria dels estiuejants eren tibats i feien vida a part; no participaven en els actes populars ni es relacionaven amb nosaltres, rudes vilatans endarrerits. Ens miraven desdenyosament, alguns compassivament. Les seves minyones, més senzilles i amables, ens ensenyaren a cuinar nous plats econòmics que feien més suportable la calor xafogosa i aprenguérem a fer arròs d’estiu, un millor tractament de la pasta italiana, etc.

Quan era petit ningú del poble feia vacances, excepte els rics propietaris rurals que solaçaven tot l’any. La gran indústria del meu poble era les carrosseries, i com que eren els més forts decidien i ho acataven les petites empreses de la construcció, de fabricació de roba, tallers i comerços. Els treballadors gaudien només de dos dies d’esbarjo, els de la festa major, que durava tres dies, diumenge, dilluns i dimarts. Alguns aprofitaven l’oci per endreçar els horts i ensulfatar les vinyes sense deixar de participar de la diversió de la tarda, un partit de futbol i el ball. Les empreses pagaven els dos dies. Al cap de molts anys les vacances es van allargar de diumenge a diumenge i com que la producció d’autocars estava en ple apogeu els obrers podien, si volien, anar a treballar a partir del dimecres i cobrarien una setmana doble. Molts hi anaven perquè necessitaven els diners.

En el període vacacional del llarg estiu els únics que gaudíem de bons i plaents passatemps érem nosaltres, els nens; a les tardes anàvem al casal d’estiu, on uns voluntariosos seminaristes ens entretenien, ens llegien les peripècies d’en Massagran d’en Folch i Torres, i quan la calor afluixava passejàvem pels environs frescos. A la nit, com que encara no existia la televisió, acostumàvem a entrar als horts, i rebíem sempre, perquè a cap amo li agrada quedar-se sense fruita. Un nen que no fos ben apallissat de petit mai seria un home de debò de gran.

Sense cinema els diumenges d’estiu perquè el teatre parroquial era un forn irresistible, sols podíem anar a l’altre cine, el del senyor Mariné, si les pel·lícules eren aptes, un fet infreqüent perquè sempre una de les dues venia assenyalada amb un «3 R», que moralment significava una qualificació no permesa (l’R significava objeccions morals). Un grau més elevat era el 4, que segons el rector eren de pecat mortal, i nosaltres només podíem veure del 3 en avall. En aquest ambient social desplegàrem la nostra infància amb l’esperança de convertir-nos en joves preparats per treballar.

Anys després, les vacances per als obrers van ser de més dies. Molts homes no sabien gaire bé què fer d’ells mateixos perquè no havien gaudit de tant temps sense anar a la fàbrica. Els joves llogaven apartaments d’una setmana o quinze dies a la Costa Brava i hi anaven a fer el boig, cosa que sabien fer molt bé. A la tornada ens enredaven explicant aventures impossibles amb les sueques desenfrenades. Alguna família de classe treballadora va començar a fer petits viatges de tres o quatre dies i per primer cop a la vida van dormir en un hotel.

Dels nois de la meva colla cap havia sortit del poble per passar una setmana fora. Érem de tan bona fe que ens creguérem en Quico, que ens enredà afirmant que al voltant del llac de Sant Maurici hi havia bars i discoteques, plens de noies franceses descarades amb costums llicenciosos. Vàrem picar tots l’ham i, engrescats per la promesa llaminera, férem ruta amb dos cotxes atrotinats que sempre tenien pana i ens adreçàrem cap als imponents Encantats que s’alcen rocosos fins a gratar la panxa del cel. En Josep, amb bones amistats entre alts militars, ens va proporcionar una tenda de l’exèrcit, que semblava un petit envelat, i la muntàrem vora el llac.

Recordo que el tercer dia, mentre prenia el sol pirenaic, una senyora em saludà, parlàrem una estona i m’explicà que el seu fill havia fet el servei militar en un destacament de muntanya i podíem apreciar el quarter cremat a l’altre costat del llac. Al cap d’un moment, de sobte em diu: «Tu ets l’Agustí», i jo la vaig identificar: «Tu ets la Carmeta». Ni ella ni jo fora del nostre context habitual ens havíem reconegut. Havia treballat molts anys a casa i sempre em convidava a la matança del porc. Ens abraçàrem i no enteníem gaire res del que passava.

El viatge va ser una idea vinculada a les vacances, en el sentit de sojornar molts dies fora de la llar. El van inventar els britànics, i quan parlaven els homes cultes de classe benestant del viatge aventurer es referien a recórrer i explorar la cultura clàssica grega. Entraven per França sense tenir res organitzat i dormien en posades, fins a arribar a Itàlia, després a Atenes. Eren ben rebuts als clubs londinencs, on explicaven les peripècies i el que havien vist al natural.

La gent gran acomodada també es contagià de l’entusiasme dels seus nets rodamons. Per primera vegada es va crear una agència de viatges que s’encarregava d’organitzar les rutes turístiques.

Aquí, quan les vacances van ser d’un mes, algunes famílies les aprofitaren per fer el viatge, creuar la muralla infranquejable dels Pirineus i sortir a l’estranger. A la tornada tothom els esperava i escoltaven les seves experiències.

Els meus pares van anar a Florència, Pisa i Roma i els comentaris eren tan precisos que jo al final vaig pensar que també havia viatjat amb ells. El món se’ns havia eixamplat.